Entrevista amb Pau Rodríguez i Edu Pou, les ànimes darrere de Za!, dos artistes del tot inclassificables.
Pujar

Za! i l’ordinador com a nou aliat

Per Sergio del Amo /@delamista

 

Pau Rodríguez i Edu Pou, les ànimes darrere de Za!, són dos artistes del tot inclassificables. Influenciats musicalment per tot tipus de gèneres, en el seu recent Pachinko Plex han decidit per primer cop prescindir de les guitarres i aventurar-se en els sons sintètics.

De tot plegat n’hem parlat amb l’Edu setmanes abans que presentin aquestes noves cançons, entre molts altres llocs, al festival Vida.

 

El vostre anterior Loloismo era un àlbum molt més líric i, fins i tot, més accessible que aquest nou Pachinko Plex. Hi estàs d’acord?

Sens dubte. A l’hora de compondre no ens posem a pensar el concepte del disc, però a mesura que sorgeixen les cançons sí que ens decantem per diverses vies a explotar. L’única premissa que tenim com a banda és no repetir-nos, buscar sempre sistemes diferents. A Loloismo vam provar d’incorporar més lletres, mentre que en aquest nou àlbum és al revés. Aquest cop hem volgut provar nous instruments i sonoritats, a més de donar més espai al desenvolupament de les cançons, perquè són més llargues que les de Loloismo. Hi ha menys lletra i més textura.

 

És un disc més experimental, doncs?

Sí, Pachinko Plex té moltes coses del Megaflow. Aquell àlbum, com aquest d’ara, tenia cançons dividides per parts i sonorament podia resultar més compacte com un tot.

 

En aquests últims anys heu estat a Moçambic donant classes i fins i tot a Swazilàndia, un país que he hagut de buscar al mapa perquè no tenia ni idea d’on situar-lo. A part d’això què més heu fet darrerament?

Parar no parem mai perquè sempre toquem allà on es truquen i ens encanta col·laborar amb tot tipus d’artistes. Per exemple, hem fet coses amb la companyia de teatre Los Corderos, Pau ha estat en la gira de l’últim disc de Nico Roig tocant el baix, jo tinc un altre grup amb el Paul Fuster i la Sara Fontán anomenat BIG OK, hem fet alguns concerts amb el nostre col·lectiu d’improvisació La Orquesta del Caballo Ganador i, a part, tenim els nostres curros. Jo soc periodista i el Pau és psicòleg. En general no intentem centrar-nos en una sola cosa, perquè som molt dispersos.

 

Sorprenentment, a Pachinko Plex heu decidit enviar a la merda les guitarres i els amplificadors per primera vegada.

Sempre va bé no anar tan carregat als concerts! Fent l’obra de teatre amb Los Corderos vam començar a jugar amb l’ordinador i amb micros de contacte. Pau es va flipar amb aquestes possibilitats tecnològiques i després de fer diverses proves vam decidir seguir aquest camí, la qual cosa és molt agraïda perquè t’evita carregar amunt i avall amb un munt d’instruments. No és una cosa estudiada al detall des del començament, ja que aquest tipus d’idees sorgeixen sense cap tipus de pretensió. Ens ho hem passat molt bé provant aquest nou set.

 

Com afectarà això al vostre repertori previ en els concerts? Pujareu a l’escenari sense cap guitarra?

De moment, sí. Estem adaptant les cançons antigues a aquest nou set. És molt divertit tocar coses que inicialment estaven pensades per la guitarra amb sintetitzadors i altres sons digitals. Als concerts hi haurà temes dels nostres àlbums anteriors, és clar, però sonaran diferent.  

 

Pachinko Plex, tenint en compte tot el que dieu, ha estat el disc més complicat de tirar endavant?

Ha estat més fàcil del que pensàvem, però sí, és cert que en Pau ha estat moltíssimes hores trastejant aquest nou instrument que per ell és l’ordinador. En aquest sentit ens complementem molt bé perquè ell pot ser molt obsessiu provant coses noves i jo soc el que intenta fer les estructures de les cançons i tenir una visió global del que fem. No ha estat més complicat que els altres àlbums perquè hi ha hagut molt treball d’assaig. Quan tens una nova joguina, com en aquest cas, sempre la prens amb moltes ganes.

 

Com d’important és la improvisació per vosaltres?

Ens agrada molt treballar en aquesta línia fina entre la improvisació imprevista i el prèviament preparat, com seria el cas de les bases. Així que hi ha una mica de cada cosa, certament.

 

D’on ve aquesta fascinació per les màquines recreatives japoneses, les pachinko?

No és una cosa que vingui d’ara, de fet, sempre ens ha agradat molt la música i la cultura oriental. A Ochate, per exemple, hem afusellat la banda sonora d’Akira. Al Japó s’atreveixen amb música molt extrema i experimental que de sempre ens ha fascinat. Això de pachinko ve perquè estàvem a Kyoto de gira i després d’un dia molt zen de descans vam veure un cartell al carrer on posava pachinko. En entrar, el contrast va ser enorme. Hi havia centenars de persones, cada una obsessionada amb la seva màquina, i cada màquina tenia una música que sonava fortíssima. Aquella va ser una imatge igual de poderosa que extrema per nosaltres.

 

Quina pel·lícula seria Pachinko Plex?

Més que una pel·lícula jo diria que seria un videojoc bastant complicat de passar-se.  Al disc hi ha una cançó que es diu “Las Monedas” i el títol ve precisament per aquelles monedes que et donaven a molts videojocs, el que podria ser l’actual equivalent al “m’agrada” en les xarxes socials. Seria un joc molt addictiu, complicat i amb moltes monedes de recompensa.

 

“Solo Chezz” és un tema molt interessant perquè és la primera vegada que us atreviu a tocar amb sonoritats jazz. Es tracta d’una nova porta a explotar encara més al futur?

A cada àlbum sempre hi ha alguna cançó que se surt de la norma. A Wananai! hi havia una que era bastant funk, a Loloismo, “Don Autoleyendas” que era un hip hop, i aquí vam jugar amb un clarinet que tinc. Ha estat un experiment molt divertit però no crec que tingui una continuïtat. Tant el jazz com el flamenc són dos gèneres als quals tenim molt de respecte.

No hi ha comentaris

Publiqueu un comentari aquí