Per Joana Gomila. Músic i cantant. El seu darrer treball Folk Souvenir connecta la música popular de les Illes amb...
Pujar

Untar les frontisses

Per Joana Gomila. Músic i cantant. El seu darrer treball Folk Souvenir connecta la música popular de les Illes amb la contemporanietat/ @joana_gomila

 

Som filla de fuster. De petita m’agradava anar a la fusteria amb mon pare i jugar a construir estructures impossibles amb les restes de material que trobava. Estructures impossibles i sense cap altra utilitat que ocupar-me mentre les feia. Talment les feia, les desfeia. Com deia en Guillem d’Efak, la vida és així, teixir i desteixir. Malauradament, no anava per fustera. Quan mon pare se jubili ja no quedarà ningú de la família que doni ales a l’ofici de la fusta i, encara que això sempre m’ha sabut greu, amb el temps he anat descobrint certs paral·lelismes entre l’ofici de fuster i el meu ofici de músic.

 

Les frontisses són aquestes pecetes en forma de papallona que uneixen les portes al marc que les enrevolta. Serveixen perquè es puguin obrir i tancar. En certa manera, són una peça clau que ocupa part del buit existent entre la porta i el marc i que crea una unió fràgil i sòlida: teixeixen punts d’unió dins l’abisme i permeten obrir i tancar portes i finestres.

 

M’agrada pensar en les frontisses que existeixen en les arts. Són aquests espais intangibles en els quals se’ns desdibuixen els conceptes. Dansa o teatre físic? Circ o poesia en moviment? Música contemporània o lliure improvisació? Escultura o intervenció de l’espai públic? Dramatúrgia o pensament?

 

Fa dos anys vaig tenir l’oportunitat de treballar amb n’Andrés Lima en una Medea que formava part del projecte Teatro de la Ciudad. Me vaig enamorar del procés de creació, justament perquè era un procés obert i amb voluntat d’untar aquestes frontisses: a partir d’una sèrie de tallers amb convidats específics s’anaven desgranant els conceptes als quals interessava endinsar-se: el cor grec, la veu de Medea, les llums, la música… i se transitava per aquests espais abismals amb voluntat de recerca i amb un públic sempre present durant el procés, que l’alimentava amb feedback constant i necessari.

 

Actualment estic treballant amb el projecte Sibil·les, un embrió que neix nedant per aquests avencs fronterers entre la música, la cultura popular, l’antropologia, el moviment i l’espai escènic i amb el qual, a partir d’una sèrie de laboratoris de creació, exploram les sinergies i frontisses entre diferents llenguatges.

 

Les frontisses són habitables. Poden ser fràgils però són necessàries. Reivindiquem aquests espais d’investigació. Siguem frontissa. Des de la música, des de la dansa, el circ, la pintura, la poesia… siguem frontissa que cruix.

No hi ha comentaris

Publiqueu un comentari aquí