“Manon és una heroïna en la que crec i, per tant, no pot deixar de guanyar el cor del públic. Per què no poden existir dues òperes sobre Manon? Una dona com Manon pot tenir més d’un amant”
Pujar

Manon Lescaut. Una passió que trenca el cor

Per David Hinarejos

 

“Manon és una heroïna en la que crec i, per tant, no pot deixar de guanyar el cor del públic. Per què no poden existir dues òperes sobre Manon? Una dona com Manon pot tenir més d’un amant”, va escriure Giacomo Puccini en 1892 davant la insistència del seu editor que adaptar l’obra L’historie du chevalier Des Grieux et de Manon Lescaut (1731) de l’abat Prévost era una mala idea per part del compositor. A priori, no li faltava raó, la història de la cortesana francesa havia estat adaptada per Massenet a Manon vuit anys abans, en 1884, i estava tenint molt de recorregut. Però res no va frenar l’obsessió de Puccini per aquest personatge. “Massenet la sent com a francès, empolvorada i amb minuets. Jo la sentiré com a italià, amb una passió desesperada”, va afirmar. L’1 de febrer de 1893 en el teatre Regio de Torí s’estrenava el drama líric de Puccini en quatre actes amb un llibret que podria atribuir-se a Domenico Oliva i Luigi Illica però en el que van haver-hi d’intervenir Marco Praga, Ruggero Leoncavallo, Giulio Ricordi, Giuseppe Adami i el mateix Puccini fins que va convèncer el compositor. La posada de llarg va tenir crítiques excel·lents i malgrat que en anys posteriors seguia essent la versió de Massenet la més programada, amb el pas del temps, la de l’italià va entrar a formar part de la història de l’òpera, ja que va ser el seu primer èxit i un dels seus títols imprescindibles. La partitura que va desenvolupar està plena de melodies suaus, sensuals i emotives, que després es considerarien “típiques de Puccini”, assaltades per erupcions violentes de l’orquestra per crear els moments més dramàtics i passionals.

 

Fugint de l’estereotip

La òpera ens narra la història de l’ascens i la caiguda de la cortesana Manon. Una jove que, juntament amb el seu enamorat Des Grieux, decideix fugir d’un convent. El seu germà pretén emparellar-la amb el banquer Geronte di Ravoir, però després d’aconseguir el seu propòsit i fer caure de nou a Manon en una vida frívola i plena de luxes, torna penedit a ajuntar a la parella. Però després de l’abandonament de Geronte, Manon és detinguda i condemnada a l’exili a Amèrica del Nord, on es reunirà amb Des Grieux per morir en els seus braços.

Explicada així podríem pensar que és la història d’un amor condemnat ple de passió i dolor. I així ho interpretava Puccini i va voler reflectir-ho. Malgrat tot, el text original de l’abat Prévost era molt menys benèvol amb el personatge de Manon. Tant és així que molts destaquen la Manon Lescaut que ell presentava com l’origen de l’arquetipus de “dona fatal” (femme fatale) que, de la mateixa manera que altres personatge com Don Quixot o Don Joan, ha inspirat moltíssims personatges de ficció posteriors com Margarida Gautier, Carmen, Madame Bovary, la duquessa Sanseverina o, fins i tot, Anna Karenina. Però, no ens enganyem, posar allò femení com origen de tots els mals dels homes feia segles que succeïa a totes les societats patriarcals, amb mites i llegendes com les d’Eva, Dalila, Medusa, Salomé, Helena de Troia… Manon només introduïa, com a molt, un interès per temes econòmics i materials, però la llavor del clixé de la “dona fatal” que després fomentarien (i del qual es beneficiarien) la literatura, la pintura o, més endavant, el cinema, va quedar inoculat amb ella.

  

Livermore al Liceu

El reconegut director d’escena i escenògraf italià Davide Livermore, director artístic del Palau de les Arts Reina Sofia de València des de 2015 fins a la seva dimissió el passat desembre, debuta al Liceu amb aquest muntatge pel qual compta amb la batuta d’Emmanuel Villaume a la direcció musical. Tots dos lideren un repartiment de luxe amb les sopranos Liudmyla Monastyrska i Maria Pia Piscitelli en el paper de Manon, els tenors Gregory Kunde, Jorge de León i Rafael Dávila encarnant a Des Grieux, i l’orquestra i el cor del Liceu.

 

Liceu a la fresca

Una cita tradicional a Barcelona i a moltes altres localitats catalanes, gràcies a la qual la frontera del que és culte i del que és popular queda diluïda amb la retransmissió al carrer i en gran pantalla d’una òpera que s’està representant quasi simultàniament al Gran Teatre del Liceu. Els mitjans tècnics actuals han contribuït a amplificar la presència de la que es considera l’obra d’art total i a treure-la del seu edifici emblemàtic a La Rambla, per a trencar l’etiqueta d’elitista que se li pugui atribuir durant l’any. “El Liceu és de tots”, ja ho diu l’eslògan. I si es pot gaudir prenent la fresca, encara més. Serà el 16 de juny a les 22.00 hores i el títol d’enguany és Manon Lescaut.

Des de 2007, el Gran Teatre del Liceu posa en marxa aquesta iniciativa i, des de fa quatre anys, la realitza en col·laboració amb Televisió de Catalunya. La difusió de la cultura és l’objectiu fonamental d’aquest projecte, que arriba a 169 municipis de tot Catalunya i a més de 100.000 persones. Unes xifres que converteixen l’experiència de l’òpera en massiva i que ha comptat sempre amb un èxit creixent. Aquest any s’amplia a localitats de la Catalunya Nord com Arles, Cotlliure, Morellàs, Perpinyà, Pesillà de la Ribera i Prats de Molló.

 

Manon Lescaut. Giacomo Puccini

Gran Teatre del Liceu.

Del 7 al 22 de juny.

No hi ha comentaris

Publiqueu un comentari aquí