La Fira Trapezi de Reus 2018 ha estat l'edició passada per aigua. La segona de Leandro Mendoza. Un festival menys afrancesat i més identitari. El festival de l'home bala.
Pujar

Un Trapezi remullat

Per Neus Molina/ @NeusMolina

 

El Trapezi és el lloc on any rere any ens trobem els que estimem el circ. Programadors, artistes i rara avis ens saludem i ens posem al dia mentre travessem la plaça Mercadal o el parc Sant Jordi. Aquesta edició, però ens deixa un regust amarg de primavera que no arriba o estiu que se’ns resisteix. Perquè al Trapezi a banda de circ és vermut al sol i cabaret amb il·lusió (que diria l’ex president del tupè).

 

Reus 2018 ha estat l’edició passada per aigua. La segona de Leandro Mendoza, el nou director i membre de la cia Cíclicus, que fundà amb Tanja Haupt el 2008. Mendoza que agafa el relleu de Jordi Gaspar presenta propostes de circ clàssic però amb tocs de contemporaneïtat. No en va l’èxit de l’edició va ser David Dimitri retornant a la carpa (bescantada i aplaudida a parts iguals) i a números de circ tradicional com l‘home bala.

 

Dissabte començava amb un plugim intermitent que recordava més a Londres que al Baix Camp i l’organització aplicava el protocol de pluja. Ens quedaríem orfes del cabaret de Piero Steiner i Itziar Castro i sense els meravellosos Mumusic. Però sense entrar en pànic, els periodistes àvids experts en els canvis d’última hora demanàvem entrades per Santa Madera. I no vam errar.

 

Després de veure a Dimitri a la carpa i riure (Sí riure. I molt) amb un gag on agafava excrements d’un cavall de fusta amb la mà, amb expressions del clown que és (i molts voldrien ser). Dimitri sortia de la carpa i s’enfilava a una corda a 13 metres d’alçada plovent a cantis. Fent funambulisme. Cap gràcia, si m’ho permeteu. Les rialles i la merda són molt catalanes però el patir també. Dimitri ens sobrevolava sense pietat a la plaça d’Anton Borrell mentre els assistents, que havíem exhaurit entrade,s resàvem a Nostre Senyor, fóssim ateus o no, que aquell home no rellisques i caigués. Passat l’ensurt Dimitri es feia una selfie a quinze  metres dels nostres caps i el públic cridava emocionat “bravo, bravooooo!!” que ni a Jesulín en sus años mozos.

 

Ben remullats i corpresos, perquè ens perdien a Flou Papagayo de Mumusic, arribavem a Santa Madera. Pels amants del contemporani. pura poesia, pura exaltació. Serradures, cossos embrutits i rituals ancestrals. Juan Ignacio Tula i Stefan Kinsman de Compagnie Les mains, les pieds et la tête aussi (Compagnie M.P.T.A) presentaven un projecte que unia la roda cyr, una precisió tècnica brillant i una munió de preguntes sense resposta, a vegades formulades en veu alta, a vegades en silenci. Preguntes sobre religió, paganisme, multiculturalitat, identitat i l’alteritat.

 

Un viatge des de Sud-amèrica a França on els dos intèrprets barregen els sons de la roda amb un disseny de llum que recorda a visions xamàniques. Santa Madera –la fusta santa– s’arrela en les tradicions de la gent nativa de Sud Amèrica que, durant les festes, rituals i cerimònies espirituals utilitzen una fusta sagrada, el Palo Santo, per espantar mals esperits i celebrar els llaços fraternals que uneixen la comunitat.

 

El trapezi de nou, també ha unit a la comunitat del circ.  Enguany, amb una visió menys afrancesada i més identitària. Diumenge va sortir el sol. Però això, i el vermut, són un altre relat!

No hi ha comentaris

Publiqueu un comentari aquí