"Després d’un any parlant de feminisme i arts escèniques tenim més clar que mai que queda molt per fer". Un any de Dona'm Escena, un bloc de crítica teatral feminista
Pujar

Un any de Dona’m escena

Autoria: Dona’m Escena / @donam_escena

 

Tot just fa un any que, per aquestes dates, naixia Dona’m Escena. Bé, néixer havia nascut una mica abans, però va ser per aquestes dates quan vam sortir a la llum i vam penjar la primera entrada, la que ens presentava al món, la que intentava explicar qui érem i què volíem fer. No sabíem com anirien les coses, ni que un any després encara seríem aquí i plenes de força; el que teníem ben clar és que en el món de la crítica i la reflexió teatral a Catalunya hi havia un buit claríssim, i que hi havia un crit unànime que reclamava que algú l’omplís: la perspectiva feminista a les arts escèniques.  Els clams al cel davant de textos fotudament masclistes, muntatges que reforçaven estereotips, un univers parcial amb una única visió, la masculina, una crítica mancada de perspectiva de gènere i un món (el del teatre a casa nostra) tan hostil i difícil que fa que tothom tingui por de parlar per si et quedes fora, ens van pràcticament obligar a agafar la ploma i el paper (bé, sí… el portàtil, que és menys poètic, però també val), i posar-nos mans a la feina. Un any després, tot el que ha passat ens ha confirmat amb escreix que això era necessari.

 

Quan decidíem quin seria el nostre nom vam comentar que la proposta de l’IEC sobre els accents diacrítics ens jugava a favor, perquè, ara més que mai, “dona” i “dona” poden generar confusió. Una vegada, algú ens va donar un truc mnemotècnic per recordar quin dels dos anava accentuat: “la dona no te dret ni a portar l’accent”. I apa, ens va quedar claríssim. Per això ens encanta la confusió actual, casualitats trapelles del llenguatge que ens ajuden a explicar-nos encara millor. A més, “dona’m” és un imperatiu, i també el vam triar expressament, perquè ja no implorem ni demanem permís: les dones exigim.

 

En aquest darrer any hem escrit crítiques amb perspectiva feminista, hem fet articles de reflexió entorn problemes i qüestions profundes que relacionen el teatre amb les opressions de gènere,  hem convidat diferents veus a donar el seu punt de vista sobre temes concrets (veus d’aquelles a qui no se’ls passa el micro sovint, però que nosaltres estàvem segures que tenien molt a aportar, i així ha estat), hem publicat textos que ens heu fet arribar (i quina alegria quan van començar a arribar textos sense que ho haguéssim demanat!), hem creat els Premis Dona’m Escena (amb les seves corresponents clatellades) i hem elaborat radiografies per establir numèricament (quelcom que sembla que agrada molt) quina és la presència femenina real a les arts escèniques a casa nostra. No és poca cosa. I, mentre ho fèiem, hem anat teixint una xarxa de complicitat cada cop més àmplia.

 

Quan ens pregunteu qui som (redéu quina insistència), cada vegada ens venen més ganes de dir que Dona’m Escena som totes. De fet, cada vegada que compartiu les nostres entrades o les comenteu, vosaltres sou Dona’m Escena. També quan ens envieu missatges per comentar-nos que tal o tal muntatge mereix una de les nostres crítiques. I, no ho negarem, aquesta és una de les coses que més ens agrada, saber que cada vegada hi ha més gent que entra al teatre amb les ulleres liles i no està disposada a veure segons quines coses dalt d’un escenari. També nosaltres treballem perquè aquestes ulleres liles afinin cada cop més. Perquè detectem les nostres conductes masclistes, racistes, classistes, homòfobes i trànsfobes. Estem en el camí.

 

Hem resultat incòmodes i molestes, cosa que ja ens imaginàvem. Ens han qüestionat, ens han atacat, ens han desacreditat, ens han volgut explicar què havíem de fer i com. Desmuntar la base inqüestionable del discurs patriarcal és un bon xàfec per alguns, i ja se sap, mai no plou a gust de tothom, així que sabíem que, si fèiem bona feina, molts es posarien vermells (de vergonya i de ràbia, que de vegades una cosa va després de l’altra). Ens felicitem doncs, i per molts més anys (els que siguin necessaris).

 

Després d’un any parlant de feminisme i arts escèniques tenim més clar que mai que queda molt per fer. Així que, per part nostra, pensem seguir endavant amb les nostres radiografies, les nostres crítiques i tot el que calgui. Esperem seguir comptant amb la vostra complicitat. Entre totes, tot.


 

No hi ha comentaris

Publiqueu un comentari aquí