'Los puentes de Moscú' és un còmic que reflexiona sobre la situació política i social d’una Euskal Herria tan plural com persistent, tan imaginada com viscuda.
Pujar

Traçant ponts cap a un futur de pau

Per Ander Errasti /@ander_errasti

 

Diu el filòsof basc Daniel Innerarity que “una societat no supera la violència ni mitjançant l’oblit ni mitjançant la memòria, sinó quan la violència se li ha tornat literalment incomprensible”. Llegint, o més aviat mirant i sentint, les pàgines de Los Puentes de Moscú, d’Alfonso Zapico, un no pot deixar de pensar que la societat basca avança inexorablement en aquesta direcció. Una trajectòria que el còmic és capaç de reflectir en dues mirades: la intriga carregada de simpatia amb la qual Eduardo Madina observa al seu ídol de joventut i la barreja de convicció, frustració i conflicte amb la qual Fermín Muguruza s’enfronta a les contradiccions del seu passat i a l’esperança rebel d’un futur millor. No obstant això, aquestes mirades no degeneren en condescendència/paternalisme ni autocomplaença/flagel·lament, respectivament, sinó en complicitat i reconeixement mutu. Complicitat entre dues persones que han patit violències que, sent asimètriques en l’origen i en el resultat (com bé recull l’obra, constatar l’existència de múltiples violències no implica considerar-les equiparables), han generat un efecte comú: sofriment, dolor, tristesa, pèrdua. Un impacte que, pel seu caràcter compartit, contribueix a possibilitar el reconeixement de l’altre.

 

Ponts, puentes, zubiak

Perquè el viatge en el qual t’embarques de la mà del llapis de Zapico reflecteix precisament això: l’evolució des de posicions teòricament irreconciliables –una consideració fonamental per generar la deshumanització que empara tota violència– fins a aquest trobar-se en l’altre que torna literalment incomprensible el recurs a l’ús de la força. Un viatge que no nega l’existència de posicions oposades com les expressades pels personatges (encara que tracti, amb èxit raonable, de relativitzar-les), ni de les vivències parcialment dispars que expliquen aquestes posicions ni del conflicte polític que tot això genera en la societat: el recorregut de tots dos personatges des del Bilbao biscaí de la reconversió industrial i l’Irun guipuscoà d’equilibris de frontera (literal i figurada) fins la trobada a l’anomenada Plaça Vermella del mateix Irun per a la deliciosa entrevista publicada pel mateix Eduardo Madina a Jot Down evidencia que aquesta disparitat de vivències i posicions estan condemnades a conviure. Únicament són necessaris espais que permetin comunicar-se: ponts, puentes, zubiak.

No obstant això, més que la mateixa idea del pont –que en el cas del conflicte a Euskal Herria, i no crec que sigui excepcional, es tractaria més aviat de la idea de ponts, en plural– el llibre reivindica els creadors de ponts, als zubigileak. Així, els personatges públics de Muguruza i Madina, l’artista hiperactiu i l’eterna esperança heterodoxa del PSOE, es converteixen en persones de còmic: Fermín i Eduardo,  els amics, pares, fills, empàtics, curiosos, parladors, escoltadors, riallers subjacents a les realitats dels personatges. Persones que, passejant pels carrers d’Irun, assegudes a la casa viatgera de Fermín o gaudint al voltant d’unes bones babarrunas (mongetes) amb bitxo, conversen sobre música, llocs exòtics, anècdotes de la infància o els avatars agredolços d’una vida marcada per la(es) militància(es). Una radiografia humana del conflicte que, des d’aquest enfocament tan personal i gairebé intimista, no eludeix la profunditat de la vivència col·lectiva d’aquest ni les seves múltiples arestes: els silencis, les absències, l’odi, les identitats, l’opressió, la polarització, l’explicació (que no justificació) de les violències o les contradiccions infinites que tot això genera.

 

Un conflicte local amb rerefons global

El traç lleuger de Zapico, paradoxalment en blanc i negre, aconsegueix revisar el passat sense embuts amb la mirada ineludiblement fixada en el present continu. Un present en constant transformació, com il·lustren l’evolució del context i els seus protagonistes des del primer contacte inesperat en el Kursaal de Donostia durant la presentació del documental de Julio Medem La pelota vasca el 2003, fins l’abraçada a la Plaza Urdanibia (Plaça Vermella) del barri d’Irun conegut com a Moscou, l’any 2015. Un canvi que queda encara més palès en les intervencions del mateix Zapico com a narrador omniscient ara sí, al 2017.

 

Los puentes de Moscú ens presenta, en definitiva, la càrrega històrica d’un conflicte local amb rerefons globals, l’experiència personal d’una història de fracassos i èxits col·lectius, la contingència d’una Euskal Herria tan plural com persistent, tan imaginada com viscuda. Però, en definitiva, l’obra es planteja com una revisió de l’equipatge acumulat durant dècades de conflicte que, amb la labor impagable, de vegades pública, la majoria de les vegades discreta, de tantes i tants creadors de ponts, s’ha tornat més lleuger. Una revisió que, si bé parteix del cas basc, dialoga ineludiblement amb conflictes passats i presents d’altres indrets del món. Com a àvid lector de novel·les gràfiques, només em queda recomanar la seva lectura. Com a ciutadà basc del món, només em queda manifestar el més sincer i profund agraïment als seus protagonistes per la valentia de construir ponts… i atrevir-se a travessar-los. Mila esker, Eduardo, Fermín eta Alfonso.

No hi ha comentaris

Publiqueu un comentari aquí