El jove realitzador francès Tom Volf va descobrir Maria Callas i, en va quedar tan fascinat, que va fer 'Maria by Callas', el documental definitiu sobre la Divina.
Pujar

Tom Volf: “Aquesta pel·lícula restableix la veritat sobre Maria Callas”

Per Álvaro Vicente /@AlvaroMajer

 

Fa 5 anys, el jove fotògraf i realitzador francès Tom Volf va descobrir Maria Callas. Va quedar tan fascinat amb la dona, amb l’artista i amb el seu llegat que va emprendre el somni que avui ja és una realitat: Maria by Callas, el documental definitiu sobre la Divina, sobre la cantant d’òpera que va canviar per sempre més la interpretació lírica. Tota la pel·lícula està construïda amb els testimonis directes de la mateixa Callas, excepte algunes cartes que ella va escriure i que llegeix Fanny Ardant, que contenen material mai vist. Una vida convulsa que tan aviat la va fer pujar al cel de l’èxit i el reconeixement, com la va a arrossegar als inferns emocionals. Però Maria Callas —aquesta pel·lícula ho demostra— va ser una dona entregada amb passió a la seva feina, que va deixar-se la pell per aconseguir l’excel·lència en la seva art. Va aconseguir-ho i li van donar la categoria de «divina», però això mateix va ser el que va acabar amb ella, perquè a la Divina no van deixar-la ser humana. En temps de postveritat, Tom Volf restitueix la seva memòria i la seva veritat, potser definitivament. Tant de bo.

 

Comencem pel principi, pel títol del projecte, Maria by Callas. Això va de parlar de la humana a través de la Divina?

Sí, fins a un cert punt. Diguem que hi ha dues raons pel títol. En primer lloc, Maria by Callas, vol dir Maria explicada per Callas, per les seves paraules. I després, a la pel·lícula es mostra a Maria per Callas i també a Callas per Maria, es descobreix la persona, l’artista, el personatge públic parla i desvela el que és la dona, l’ésser humà que hi ha al darrere.

 

El projecte neix d’una fascinació personal per Maria Callas? I si és així, quan neix aquesta fascinació i per què?

No, no és realment el resultat d’una fascinació, és més aviat un descobriment que va tenir lloc fa 5 anys. Fins aleshores jo sabia molt poc sobre Maria. I és el meu descobriment d’ella, de l’artista, que ho posa tot en moviment, el descobriment d’aquesta personalitat fascinant, d’aquesta dona amb una vida tan fascinant en diferents aspectes. I crec, a més, que encara és una dona fascinant per a moltíssima gent, per a tota mena de gent, perquè és impossible no escoltar Maria Callas, o veure Maria Callas, i no sentir immediatament una gran excitació emocional, és absolutament impossible.

 

És un projecte que es ramifica en una exposició, en diversos llibres, en una pel·lícula… Com i per què acaba aquest descobriment teu materialitzant-se en tot això?

Jo no tenia res a veure ni amb l’òpera ni amb la música clàssica. Quan vaig fer aquest descobriment, la primera cosa que vaig somniar i vaig arrencar va ser el projecte de la pel·lícula; durant molt de temps això va ser la primera cosa, la única i el principal projecte, i per això vaig posar-me a buscar tot aquest material. Vaig trigar 3 anys en fer tot aquest procés de recopilació de material per tot el món. Volia construir aquesta pel·lícula i volia que fos al cent per cent construïda amb les paraules de Maria, Maria expressant-se amb les seves paraules, explicant-se mitjançant les seves pròpies paraules. No va ser fàcil, perquè vaig entestar-me que fos al cent per cent material d’arxiu real d’ella. I després vaig haver d’encaixar les peces del trencaclosques. Va ser quan vaig començar a recopilar tot aquest material quan vaig adonar-me que en tenia massa i que no podia entrar tot a la pel·lícula. Aleshores vaig sentir el deure de compartir tot aquest altre material que no va entrar a la pel·lícula amb el públic. La primera idea va ser publicar-lo en un llibre, i així és com va sorgir el primer llibre, que porta el mateix títol, Maria by Callas, i en el que s’inclouen moltes fotos inèdites. I després va venir l’exposició i un altre llibre, Callas Confidential Però són tots projectes complementaris, secundaris d’una mateixa idea; la pel·lícula segueix sent el nucli, encara que al final s’ha convertit en un sol projecte multiforme.

 

Hi ha arxius concrets sobre Maria Callas o ha estat necessari buscar, rastrejar, en entorns periodístics, operístics…?

M’hauria encantat que existís un únic arxiu especialitzat en òpera, perquè hauria aconseguit tot el material que em calia més fàcilment. Però malauradament no és així. Vaig haver d’investigar i buscar mil·límetre a mil·límetre a diversos llocs, institucions, col·leccions privades de tot el món, i en els arxius personals dels amics de Maria Callas repartits per tot el món que van confiar en el meu projecte i van deixar-me accedir a aquests materials.

 

Gairebé es podria fer una pel·lícula paral·lela de com vas anar reunint tot aquest material…

Absolutament, podríem haver fet una altra pel·lícula que es titulés Buscant Maria Callas.

 

Sobre un mite com aquest es creen molts llocs comuns. Com contribueix aquesta pel·lícula a enderrocar tòpics i llocs comuns sobre Maria Callas?

Aquest és precisament un dels objectius de la pel·lícula, perquè donar un enfocament nou a una personalitat de la que se n’ha dit i se n’ha escrit tant, de la que s’ha comentat tant durant els darrers anys, no és fàcil. La meva idea era enfocar-ho d’una manera totalment diferent i particular, escoltant com s’expressa i com es defineix ella a través de les seves pròpies paraules. Aporta una comprensió nova del personatge i s’acaba amb els clixés, amb els estereotips, es restableix la veritat i el que jo considero que és la veritat definitiva, perquè, a més, ho diu ella.

 

Es una dona a qui es va escoltar poc? Faig la pregunta pensant, per exemple, en el episodi de Roma, quan va haver de suspendre i, malgrat que va excusar-se perquè estava malalta, tothom se li va tirar a sobre, la van criticar, la van denigrar, no li van consentir un tret humà perquè era “la Divina”…

Sí, és així. A Maria Callas no només no van escoltar-la, sinó que no van cuidar-la com es mereixia, no va ser considerada aquest regal diví preciós i únic dels deus a la humanitat que era ella i que es materialitzava en la seva manera d’expressar els sentiments i les emocions quan cantava. Van fer-la callar en vida i va haver d’enfrontar-se a moltes injustícies. Parles de l’episodi de Roma i torno a allò que deia abans, aquesta pel·lícula intenta restablir la veritat sobre aquest episodi. Roma és un exemple paradigmàtic, del que se’n va parlar moltíssim, i que va fer que fos considerada una diva capritxosa, una dona temperamental, perquè es va dir que havia abandonat l’escenari perquè va voler, per capritx, quan, en realitat, ho veiem a la pel·lícula estava malament de debò, i gairebé l’empenyen, es veu a les imatges, perquè surti a cantar. I, és clar, va haver d’abandonar al segon acte, perquè estava molt malament. Va ser acusada durant anys i es va escriure als diaris una vegada i una altra que havia abandonat l’escenari per capritx. Era un doble càstig, dolor d’estar malalta i dolor del que s’estava dient d’ella. I aquest no és més que un dels molts desafiaments als quals es va haver d’enfrontar. Només després de la seva mort, la gent va començar a adonar-se de que era única, que era realment una persona espectacular, i que potser no l’havien cuidat tant com hauria calgut. Però bé, la història és la que és, i així va passar, i com a mínim tenim el llegat d’aquesta immensa artista, i la pel·lícula demostra que encara està viva, que el seu art segueix vigent, que és atemporal, que es transcendent i segueix allà, commocionant-nos. El seu patiment no va ser en va.

 

Ella ho diu, precisament, a la pel·lícula: el temps ho posarà tot al seu lloc. Ja ha posat el temps les coses a lloc o encara no i el fet que existeixi aquesta pel·lícula n’és una prova?

Humilment, penso que aquesta pel·lícula realment ajuda a que les coses es posin a lloc. Ella diu: “el temps demostrarà el que realment soc”, i jo crec sincerament que el temps ha demostrat com de meravellosa i única era com artista, com ens va oferir aquest do que tenia que era el seu art. I el temps ha demostrat també que el seu art ha transcendit el seu temps, que segueix avui en dia acontentant a una amplíssima varietat de públic, inclús joves, com em va passar a mi fa 5 anys. Malauradament, amb el temps que ha passat, encara no s’ha demostrat qui era ella de veritat, fins i tot després de morta, quan s’han fet moltíssimes coses sobre ella, es torna als estereotips, als clixés i a les falses veritats. Amb la qual cosa, espero i crec que aquesta pel·lícula restablirà definitivament el personatge i ensenyarà qui era realment Maria Callas, aconseguirà posar les coses a lloc.

No hi ha comentaris

Publiqueu un comentari aquí