Per què moure el cul ens empodera? Què hi ha al darrera d’un moviment que també és una reivindicació del propi cos i del propi espai?
Pujar

To twerk is not a crime

Per Neus Molina/ @NeusMolina

 

2013. Miley Cyrus movia les natges descontroladament en l’entrega dels MTV Music Awards. La jove ex Hanna Montana reconvertida en alliberada eroticofestiva com si és tractés de l’au fènix de les fleumes, ballava movent el cul de manera rítmica sota l’atenta, atònita i (per desgràcia) lasciva mirada dels assistents.

L’Europa i l’Amèrica blanca coneixia el twerking. I havia vingut per quedar-se.

Menystingut per obscè, ordinari i inculte, el twerking, que molts confoníem amb el reggaeton, es convertia en un ball poc “elegant”, un ball de migrades, de classes populars, un ball incomprès i reivindicat des de la dissidència. Un ball però que, gràcies a Cyrus, entrava de ple en el capitalisme blanc, per modelar-lo i farcir-lo de nomenclatures que poc o gens tenien a veure amb la seva història, amb els seus orígens. El mainstream del neocapital convertia el twerking en un ball i un moviment que cosificava la dona, ple de contradiccions i contraindicacions.

Les dones sempre hem mogut el cul. Les danses africanes, les danses afroamericanes o la salsa, el merengue, la bachata a Llatinoamèrica en són alguns exemples. Va ser l’Europa constreta del vals i la cotilla qui ens va guiar cap a la rigidesa i el creuament de cames. Tanca les cames nena, seu com una senyoreta… Però per què moure el cul ens empodera? Què hi ha al darrera d’un moviment que també és una reivindicació del propi cos i del propi espai?

 

Els orígens comunitaris 

 

El twerking és un pas del booty dance, no un ball en sí. El booty va néixer a Nova Orleans a partir el bounce i les danses afrocaribenyes. Els pioners de la cultura bounce que van popularitzar aquestes danses de cul eren gent que pertanyien a grups minoritaris i molts formaven part de la col·lectivitat LGBTQI. Aquests col·lectius utilitzaven aquestes danses com a forma de celebrar i resistir. L’empoderament de la dissidència començava a través de reivindicar el propi cos, fos com fos, i el moviment d’aquest en comunitat. Com ja ho va fer abans el vogue o el hip hop.

Per Kim Jordan, pedagoga, professora de booty dance i col·laboradora de Maria Cabral als seus tallers de sexualitat “Viaje al centro del placer”: “Cal practicar aquestes danses en concordança amb els seus orígens comunitaris i de celebració per evitar que el seu ús serveixi per al capitalisme blanc”. De fet, l’any passat, Jordan, organitzadora de l’Spanish Bounce Shakedown, es va entestar a convidar a Big Freedia, un referent ineludible de la cultura bounce “Calia que els amants del twerk europeus tinguessin recursos per contextualitzar la seva experiència amb aquestes tradicions de dansa i així poder gaudir de l’essència real de la cultura”. Per Kim, si el primer contacte que la gent tingues amb el twerk fos el vídeo de “Booty Love”, Rècord Guinness de 2013, amb Big Freedia ballant amb gent jove, vella, grassa, prima, hetero, gai, blanca, negra… “la mirada seria una altra, amb menys prejudicis”

Marta Fíguls, és actriu, docent i ballarina, des que es va iniciar amb el twerk es va interessar a conèixer els seus orígens i la seva filosofia. No obstant, ser twerker no està absent de prejudicis: “Quan dic que ballo twerk, la gent cada cop se sobta menys, però acostumo a explicar igualment els seus orígens, les meves motivacions. Aleshores sembla que ho entenen, comprenen i respecten. Tot i així, ens continuem trobant amb gent que diu…sí, sí, el que tu diguis però moure el cul provoca al personal…i nosaltres contestem, és el teu problema”.

 

Un moviment revolucionari

 

Respectar els orígens del booty dance és també entendre la seva essència feminista. Finalment es tracta de la mirada de l’altre (sovint masclista i obscena) cap a la dona. “To twerk is not a crime” s’afanya a dir Jordan, “que mogui el cul no és un free pass per tenir sexe amb mi”.

Moure el cul permet ocupar i reivindicar uns espais i uns comportament que històricament a Occident s’han vist manllevats. Si als anys 30 portar pantaló i fumar era símbol de reivindicació femenina, només cal pensar en Marlene Dietrich, si als 60 portar minifaldilla significava l’alliberament sexual i físic. Es podia ser sexy i intel·ligent alhora. Potser el booty dance reclama ara acabar amb certs tabús sobre el nostre cos i la nostra sexualitat. Un nou espai d’alliberament i empoderament femení i feminista “La majoria de nosaltres tenim aquesta zona del mig del cos bloquejada per mil tabús: religiosos, morals, històrics, de tota mena. Treballar aquestes zones on es desenvolupa tota la sexualitat de l’ésser humà les allibera i les converteix en unes àrees normalitzades, espais d’autoconeixement, diversió, diàleg i salut” explica Jordan.

“Aprendre a gestionar, controlar i sentir-nos bé en els nostres cossos sí que ens pot alliberar, no sé si és el booty i el twerk són els gran símbols de l’alliberament femení del segle XXI, però moure el cul segueix sent alguna cosa revolucionaria per a les dones. Reivindicar el cos i el seu coneixement per ser culturalment més lliures. Shake your booty!

No hi ha comentaris

Publiqueu un comentari aquí