Bertolt Brecht deia que “No hi ha res més trist que veure un teatre sense públic”. Com captem el públic teatral?
Pujar

Teatre de substrat vs teatre de galeria

Per Oriol Puig/ @ori_uri 

 

El públic ha concentrat la preocupació del sector teatral al llarg dels últims anys. Es tracta d’un fenomen ambivalent, ja que anima a fer una reflexió que té, de manera simultània, un vessant positiva i una altra negativa. La positiva, és obvi dir-ho, és que tal coincidència sembla reflectir que els professionals del sector són cada vegada més conscients que aquest es juga una part molt important del seu present i del seu futur -si és que no la més important- en la gestió del públic; és a dir, en la seva capacitat per connectar amb un nombre important i creixent de ciutadans, mantenir-hi una relació de certa intensitat, proposar-los i proporcionar-los un plaer estètic específic, complir un paper rellevant en la seva manera d’entendre el món i d’actuar-hi, i incrementar la freqüència de la seva assistència als espectacles teatrals. La negativa, potser una mica menys òbvia, és que el fet de considerar destacable que el sector teatral concedeixi últimament una atenció al públic molt més gran que anys enrere posa de manifest que aquest element -el públic, els espectadors-, que és simplement essencial en la representació teatral, no estava rebent la cura que mereix en termes quantitatius i qualitatius. En realitat, aquest no és un fenomen recent, ni és un fenomen nostra, per més que hagi adquirit en el nostre entorn una importància especial. Ja fa gairebé cinquanta anys, Maurici Descotes, en un dels pocs estudis produits sobre la història del públic teatral, assenyalava categòricament que “per a la història del teatre, sembla que l’espectador no existeix”. Resulta com a mínim curiós que un element de la representació teatral d’importància tan cabdal hagi rebut gairebé sempre una atenció incomparablement menor que altres elements de la mateixa, tot i que d’ell s’hagin dit coses com ara “un home camina per aquest espai buit mentre un altre l’observa, i això és tot el que es necessita per realitzar un acte teatral” (Peter Brook, 1987).

 

Bertolt Brecht deia que “No hi ha res més trist que veure un teatre sense públic”. Salvador Sunyer, director de Temporada Alta, afegeix: “Hi ha una cosa molt més trista, que és veure un públic sense teatre”. Massa sovint existeix una tendència a creure que només hi ha un sol tipus de públic i a programar en conseqüència. Hi ha una obsessió dels programadors per fer un tipus de teatre que agradi absolutament a tothom. I si no fem cas a aquest teatre? Considerar la cultura com una cosa elitista és un error no provocat per la ignorància sinó per una certa mala intenció. Un bon espectacle, encara que sigui d’estètica súper contemporània, pot tocar i agradar a qualsevol ciutadà. L’única condició és que el ciutadà pugui acostar-se al llenguatge que li proposen. Temporada Alta va començar el 1991 amb una programació molt petita, només quatre espectacles i, durant aquests 27 anys, ha anat creixent orgànicament a poc a poc, amb l’escena del país i també amb el públic, per això en aquest moment es programen espectacles en polonès, anglès, alemany, lituà o flamenc en totes les seves versions i hi ha un 30% d’espectacles de creació contemporània i estan pràcticament tots plens. L’any passat, per exemple, el festival que transcorre a Girona, una ciutat de poc més de 100.000 habitants, va tenir ocupació superior al 90% i 52.753 espectadors. És un error menysprear la capacitat dels ciutadans i creure que tots volen només entreteniment fàcil. S’aconsegueix que la ciutadania, el públic, accedeixi a tots tipus de cultura no donant per fet que no ho entendrà sinó proposant-li coses excitants i després donant pistes i ajudant perquè cada dia accedeixi a alguna cosa que li arribi més.

 

Un fet destacat en la gestió de Temporada Alta és la relació amb els públics. Dediquen molt de temps i molt d’esforç a això. L’equip de comunicació del festival envia cada any un mail diferent als quaranta mil inscrits que té el festival, un mail personalitzat a cada un, perquè saben el que han vist, el que els agrada, i els diuen: mira, aquí tens la programació, tria el que vulguis, crec que t’agradarà això, però estaria bé que t’arrisquis amb això altre. Porten uns anys consultant, però no és vinculant, ells demanen i després ells decideixen. A part d’això, quan acaba el festival, envien un altre mail a tots, a aquests quaranta i escaig mil registres, demanant-los que els diguin les tres coses que menys funcionen del festival, les tres que canviarien i els dos canvis que farien perquè fos millor. Així, han any canviat horaris, per exemple. És un instrument molt útil. Del centenar d’espectacles d’aquest any han dissenyat un pla de comunicació que es basa en una pregunta: on anem a buscar el públic per a aquest espectacle? I depèn, quan és un espectacle de creació contemporània, més estètic, van a buscar gent que li interessin les arts plàstiques, o el videoart, i quan fan un espectacle per a nens, van a buscar a pares i mares. En creació contemporània i artistes joves és on han de posar el màxim esforç, aquí intenten apropar-lo a públics que mai entrarien a un teatre, gent d’instituts, escoles… els joves sempre és més fàcil que s’enganxin amb els creadors joves, perquè tenen moltes coses en comú.

 

A l’Estat espanyol, només un 7% de la població va al teatre, i gran part d’aquest percentatge no hi va més de dues vegades a l’any. No és culpa seva, ni molt menys. És culpa d’un sistema educatiu que arracona cada vegada més la cultura, que ens ha anat furtant les eines per enfrontar-nos crítica i lliurement als esdeveniments. Si l’art desapareix del currículum escolar desapareix la possibilitat d’entendre la seva utilitat i les obres artístiques i de pensament queden a l’atzar dels manipuladors i de la societat de l’espectacle, que buscarà l’escàndol fàcil atiant els més baixos instints. D’aquí l’obsessió de Temporada Alta en traçar una línia formativa. L’arrelament del festival va augmentar en la seva última edició amb la creació del programa A Tempo, que persegueix una permeabilitat més gran amb el món educatiu de Girona. Espectacles per a escolars, programes específics per a professors, artistes en les aules i alumnes que produeixen muntatges tenen l’objectiu de fer efectiu el dret a la cultura de tots els ciutadans i d’incentivar l’interès per la cultura dels més joves. Per tant, el festival no es limita a mostrar espectacles, sinó que busca fer una tasca educativa de fons i a llarg termini, que irradiï el territori amb la complicitat del màxim nombre de ciutadans possible. Temporada Alta no es limita a ser un escenari efímer per on passen obres de teatre, sinó que cocreat amb tot un seguit d’agents locals, i contribueix així a fertilitzar el terreny cultural del país. Bon exemple de col·laboració publicoprivada en la cultura, el festival és un mirall que reflecteix la realitat teatral d’aquí i del món i, al mateix temps, un motor que lidera, crea i treballa en un determinat sentit.

 

En tot cas, la creixent preocupació d’aquest festival pel públic és oportuna i urgent, el que exigeix aprofundir molt més en el coneixement de les expectatives i comportaments d’aquest; i, especialment, tractar d’esbrinar com i en quina mesura els molt diversos processos socials, econòmics i culturals que es desenvolupen en l’actualitat estan donant lloc a una transformació radical del públic teatral, sigui aquest real o potencial. Sens dubte, aquesta anàlisi és condició indispensable per aconseguir que el teatre pugui donar resposta convincent a una part substancial de les necessitats d’aquest públic. I diem que la qüestió és oportuna i urgent perquè el que es juga en aquests moments el teatre en relació amb el públic és simplement decisiu. La formulació de profecies més o menys apocalíptiques és un hàbit retòric bastant estès quan es parla del futur del teatre. No obstant això, en aquesta ocasió, la primera frase d’aquest paràgraf no pretén ser l’avantsala de cap gènere de missatge catastrofista sobre la mort del teatre per la seva incapacitat per gestionar adequadament la seva relació amb el públic i amb la societat catalana. En realitat, la cosa és encara pitjor. Si fracassa a l’hora d’abordar el repte del públic del segle XXI, el que esperarà probablement al nostre teatre no serà un apocalipsi, la qual cosa, ben mirat, té la seva èpica i la seva grandesa, sinó una cosa bastant més ridícul i depriment: una accentuada i progressiva pèrdua de rellevància social que el converteixi en una opció d’oci absolutament banal, en el seu vessant més popular; i pràcticament museística, en el seu vessant més “legítima”. És això, ni més ni menys, teatre de substrat vs teatre de galeria, el que està en joc.

 

 

No hi ha comentaris

Publiqueu un comentari aquí