Un conversa amb Iván Morales i Júlia Bertran
Pujar

“Tancar-nos en les relacions de parella acaba amb la força del col·lectiu”

Per Mercè Rubià/ @mercerubiaaa

 

Estan entre els 30 i els 40. Iván Morales, actor, dramaturg i director, és fill de mare soltera i feminista. “Als 19 anys vaig llegir el Manifest SCUM de Valerie Solanas perquè la mare el tenia per casa”. Júlia Bertran, periodista i il·lustradora, ha rebut una educació molt més conservadora. “Vaig anar a una escola religiosa. Estic batejada, vaig fer la comunió i fins i tot la confirmació”. A dia d’avui, però, tots dos es qüestionen amb eines diferents les relacions de parella. Ella, a M’estimes i em times (Bridge), un llibre amb il·lustracions, entrevistes i també una bona dosi d’humor sobre els mites de l’amor romàntic, la família tradicional o la monogàmia. Ell, a Esmorza amb mi, una obra protagonitzada per Anna Alarcón, Andrés Herrera, Mima Riera i Xavi Sáez que “no parla tant de les relacions que voldríem tenir, com de les que som capaços de tenir”.

 

Ens trobem a la Sala Beckett, on l’Iván està assajant amb l’Anna i el Xavi una de les escenes. “El personatge de l’Anna, la Natàlia, és una dona d’entre 30 i 40 anys que, a causa d’un accident, s’atura i comença a reflexionar sobre les relacions. Tots els personatges es mouen més o menys en aquesta edat on ja poden decidir quin tipus de relacions volen tenir perquè hi ha experiència acumulada”.

 

DESIG

 

“Un dels temes que tractem és si s’ha de confiar o no en el desig”, explica l’Iván. “Vaia temazo! Tu què creus?”, diu la Júlia. “Crec que és un parany no confiar amb el teu desig; s’ha d’escoltar i després ja decidiràs si és el que necessites o no.”  “Les dones tendim a escoltar-lo menys perquè sempre l’hem hagut d’amagar”, contesta la Júlia. “Pel tipus d’educació i el tipus de model amorós hegemònic que tenim, a l’home se li ha permès molt més escoltar el seu desig. La majoria de referents culturals dibuixen a la dona com a objecte de desig, no com a ens desitjant. Això et marca totalment. Tenim el desig molt colonitzat d’imposicions socials, polítiques, culturals.”

 

NOUS MODELS DE RELACIONS

 

“A l’obra, amb prou feines aconsegueixen tirar endavant les relacions que creuen que necessiten, com per a sobre inventar-se-les. Quanta part t’has trobat de teoria i quanta de pràctica, en les entrevistes que has fet?”, pregunta l’Iván. “He parlat amb gent molt coherent, però que em diuen que és molt difícil. La Brigitte Vasallo feia la broma que a casa seva fan un Excel per poder-se repartir el temps. Aquest tipus de poliamor no neoliberal que vol tenir diferents relacions però comprometre’s amb totes i tenir cura de totes requereix una feina i una dedicació; s’ha de tenir militància.” “És un sacrifici?” “Estic molt en contra del concepte de sacrifici que se’ns ha venut per l’amor. El que cal és escoltar-se i anar fent pactes; hi ha d’haver reciprocitat. Sempre se’ns ha venut que l’amor ha de ser complementari, aquesta cosa de la mitja taronja i trobar algú que et complementi, però jo crec que hauria de ser recíproc: ‘jo cuido els nens, tu també; jo frego els plats, tu també’.”

 

PRECARIETAT

 

“Crec que en aquest tipus de relacions hi pot haver molts paranys, i encara més en un context de precarietat”, diu l’Iván. “El capitalisme no només envaeix les nostres relacions, sinó que a més a més ens n’impedeix moltes, començant per la d’un amb un mateix. Un dels personatges de l’obra diu: ‘Érem més madurs abans quan no teníem res a fer i teníem temps per madurar. Ara les coses et passen i no tens temps de madurar-les’. El context econòmic és essencial.” Per la Júlia, però, “també hi ha l’opció de posar la vida al centre en tots els àmbits de la vida: en l’espai de treball, la família i l’espai d’oci. Quan tens aquesta filosofia en tots els àmbits de la vida, encara que no tinguis temps per estar amb tu, ja estàs generant unes relacions diferents a les que estem acostumats”.

 

TRIBU

 

I si parlem de precarietat i capitalisme, cal parlar de les cures, del model de família i relacions més enllà de la parella. “Al llibre, Mari Luz Esteban explica com el sistema capitalista jerarquitza les relacions i posa al capdamunt de la piràmide la parella, després els fills, els amics, els companys de feina i a sota de tot els desconeguts. Aquest tipus de relació amorosa ens tanca un nucli molt limitat i ens allunya d’altres cercles socials. Ens reclou en una parella i ens fa menystenir altres tipus de relacions que són absolutament necessàries per a la transformació social. Això neutralitza la força del col·lectiu. Per què hem de viure d’aquesta manera? Per què hem idealitzat viure en parella, casar-nos, tenir fills? S’hauria de posar en valor no només l’amor, sinó també l’empatia i la solidaritat”, defensa la Júlia.

 

AMISTAT

 

“Quan ens ajuntem el Xavi, l’Anna i jo, passen coses molt boniques. M’han ajudat a créixer. Després de Sé de un lugar, ja sabia que ens havíem de tornar a trobar. L’energia amb la qual estem treballant és molt activista. És una obra sacrificada perquè només tenim el finançament de la Beckett, però el valor intangible que rebo del sacrifici és que, quan assagem, som una tribu. Per mi, l’amistat que se’n desprèn és el far del tipus de relacions que hem de tenir. I això es tradueix després en les relacions amb la resta de l’equip. L’obra és una apologia a l’amistat.” “És molt polític això!”, diu ella. I no es quedarà aquí. “Com que l’obra se’ns quedava una mica curta”, diu l’Iván, tiraran endavant una sèrie per internet, Esmorza amb mi 360º, on intentaran fer una panoràmica més àmplia del món de la parella. Queda molt per qüestionar-se perquè, com diu una de les il·lustracions de la Júlia, “en la normalitat no hi encaixa ningú”.

No hi ha comentaris

Publiqueu un comentari aquí