El Festival Spring Forward de Sofia és una plataforma única a Europa per donar a conèixer el treball d’artistes i companyies independents de dansa contemporània.
Pujar

Spring Forward, primavera en dansa per una Sofia nevada

La Clàudia Brufau va assistir al festival Spring Forward 2018 de la xarxa europea Aerowaves que es celebra cada primavera en una ciutat europea diferent. Enguany es va dur a terme a Sofia, on hi van assistir més de dos-cents professionals provinents d’Europa, i alguns d’Àsia i Amèrica. La trentena de socis de Aerowaves –entre els quals hi ha programador de diferents cases de la dansa d’Europa i gestors culturals– es reuneixen cada tardor per seleccionar les vint peces (el que anomenen “Aerowaves Twenty”) de la convocatòria que obren durant l’estiu. Spring Forward, que és un festival en el que hi assisteixen professionals exclusivament, és un gran trampolí pels artistes o companyies seleccionades. La Núria Guiu, per exemple, va ser seleccionada en aquesta edició i en la dels 2016, en Pere Faura.

 

Per Clàudia Brufau/ @claudiabrubo

 

Al sortir de l’aerport de Sofia, la primera sensació va ser la d’estar enmig d’un mar de neu, en el que l’horitzó es difuminava amb un blanc grisòs cel i terra. Cap rastre de primavera el 22 de març a Bulgària. La neu i el fred amenaçaven ser els grans intrusos del festival Spring Forward –“primavera endavant”– que ja de per si és tota una creuada artística maratoniana. Spring Forward és una plataforma única a Europa per donar a conèixer el treball d’artistes i companyies independents de dansa contemporània –m’estalvio l’adjectiu “emergent”– que s’organitza des del 2011 quan es va celebrar per primera vegada a Ljubjana (Eslovènia). Des d’aleshores ha anat aflorint cada primavera en diferents ciutats europees. A partir del 2015, quan es va celebrar a Barcelona, Aerowaves va començar a comptar amb un bon suport de la Unió Europea, que també s’ha materialitzat en edicions del festival a Pilsen (2016) i Aarhus (2017), i que han tingut repercussió en la programació de diferents sales i teatres de tot el continent.

 

Un grapat de cintes de VHS

 

Però com es va gestar Aerowaves? Tot plegat es remunta a quan el director artístic d’Aerowaves, John Ashford, dirigia el teatre The Place de Londres i rebia moltes gravacions de peces de joves creadors d’arreu d’Europa. Una colla de programadors veient un bon grapat de piles de VHS, vet aquí l’origen d’Aerowaves. La xarxa que va començar amb 12 socis actualment compta amb quaranta-dos que es reuneixen un cap de setmana de tardor per escollir vint peces –aquest any se’n van presentar sis-centes.

 

Ashford ha creat una plataforma que posa en contacte programadors i artistes d’arreu d’Europa durant un cap de setmana intens en el que en poc més de 48 h es veuen una vintena de peces. Tota una travessia d’espectacles en la que les excursions d’un costat a un altre de la ciutat amfitriona és tot un clàssic del festival. En efecte, aquestes desfilades on les coneixences i les converses germinen de manera espontània entre els assistents guiats per la banderola de Spring Forward, són part de l’estratègia d’Ashford. Després de queixar-se com és degut de l’esgotament, en petits grups s’intercanvien impressions sobre les peces que just acaben de veure o bé s’embarquen en dissertacions més o menys extenses sobre l’escena contemporània dels seus respectius països.

 

Les descobertes a Sofia

 

El Derida Dance Centre ha estat l’amfitrió d’aquesta edició (del 23 al 25 de març) repartint vint-i-una peces en cinc teatres de la ciutat de Sofia, on la temperatura sota zero i la neu feien la marató molt més desafiant i intensa que de costum. Havent assistit a quatre edicions de Spring Forward puc dir que és un festival-convicències en el que l’esperit de comunitat que es forja fora dels patis de butaques és tan important gairebé com els espectacles. Però anem a la teca. Dels nou solos escollits, set eren creats i interpretats per dones: girl power. Curiosament aquest format que en teoria és més low cost en el context de Spring Forward, acostuma a ser el que m’impacta més. Sempre hi ha algunes bones peces de grup –enguany per a mi n’hi havia tres d’interessants, una d’elles meravellosa; però si un solo et toca enmig d’aquesta embriaguesa de dansa, et toca per sempre. Per què? Potser és el tu a tu, el llenguatge eloqüent que de vegades sorgeix de la precarietat, o bé la màgia inapelable del DIY ben fet. Potser no, o bé una mica de tot plegat.

 

Girl power i la màgia del DIY

 

L’humor grotesc i la fisicalitat desgarvada a lo John Cleese fan de la noruega Hilde Ingeborg Sandvold una performer difícil d’oblidar. Vestida amb les seves malles de guepard i amb una tiara, Ingeborg Sandvold és alhora una víctima d’una “polla” com un “cony” empoderat que escup llet sobre l’abús. Dans, for Satan és una performance bufonesca que satiritza i capgira la política sexual patriarcal; i que en el context d’aquest festival en concret Dans, for Satan també va servir d’antídot, perquè es va veure just després d’una desafortunada i caducada coreografia sobre una història d’amor entre un home i una dona al més pur estil telenovela venaçolana –es tracta de A rehearsal on love de Valtteri Raekallio.

 

 

Si fa un parell d’anys, a Pilsen, Robbie Synge va fer viure un dels moments més màgics del festival amb Douglas, tot fent equilibris sobre un tronc, enguany va ser el torn d’una carismàticament tendre Ingrid Berger Myhre. Blanks és un collage de memòries cosides caòticament. Veiem a la ballarina jugar amb ninotets de globus, esmunyint-se per portes com una adolescent que s’escapa i torna de casa dels seus pares. Berger Myhre és una il·lusionista que et fa caure en el seu univers, on sempre rebobinaries.

 

https://vimeo.com/263678798#at=10

 

 

Ball de pantalles

 

Internet ha pujat als escenaris per quedar-s’hi. Forecasting, una peça d’enginyeria dramatúrgica, és una creació de Barbara Matijević i Giuseppe Chico (Premier Stratagème) en la que un MacBookPro i la seva parella de ball –la mateixa Matijević– ens revelen els secrets de com decorar pastissos, afeitar-se o apuntar una pistola. La peça consisteix en una recopil·lació de vídeos de Youtube casolans en els que els seus protagonistes comparteixen els seus coneixements sobre rutines quotidianes i hobbies inconfessables. Matijević s’incrusta amb precisió quirúrgica al MacBookPro per complementar amb el seu cos la imatge que queda fora de camp d’aquests vídeos matussers. Irònic i summament intel·ligent, Forecasting és un tub d’entreteniment intrigant en el que, clip rere clip, la sensació de soledat es va inflant.

 

I en el mateix univers de soledat internauta, però determinada en indagar en les pràctiques de les cover dances i el ioga instagramer, Núria Guiu va presentar Likes, l’espectacle que recentment va estrenar a la Sala Hiroshima, de Barcelona.

 

Bach i la parella que va a fer jogging

 

Com que no és Eurovisió, no puntuarem. Ara bé, atenció amb els grecs. Una de les coreografies més virtuoses i profundes de Spring Forward 2018 és del coreògraf grec Christos Papadopoulos i la seva companyia Leon and the Woolf. Opus és un quartet per a quatre ballarins vestits de negre com si fossin músics –tres dones i un home– en el qual Papadopoulos indaga en com sentim la música de Bach visualment. Els quatre ballarins, intèrprets i instruments, encarnen la partitura en la que ells mateixos llisquen molt lentament. El moviment és restringit, però això mateix subratlla qualsevol gest. Opus emmiralla el moviment i el so amb la llum nítida de l’harmonia.

 

Uns altres grecs a tenir en compte són la parella que va a fer jogging: Aris Papadopoulos i Martha Pasakopoulou, que a touching.just ens traslladen dins de la gramàtica del llenguatge d’una parella. A la última moda per anar a córrer, aquest parell despleguen amb una gestualitat refrescant com una parella desencaixa i encaixa. L’anti-sincronia servida en plata que ens fa admirar i riure de la pròpia descoordinació vital amb el del costat.

 

En paral·lel: nodrir la crítica

 

No hi ha dubte que Spring Forward és una plataforma de descoberta i de promoció dels artistes, però en paral·lel Aerowaves ha llançat un programa únic: Springback Academy. Aquest projecte reuneix crítics de dansa del Times –de Londres– o el de The Guardian per fer de mentors d’un grup de deu seleccionats d’arreu d’Europa. L’anglès, of course, és la llengua amb la qual s’escriu, però la majoria dels “springbackers” no som nadius. Servidora en forma part des del 2015. Recordo perfectament llegir un tuit del Mercat de les Flors que anunciava la convocatòria dos dies abans de que s’acabés, no donava crèdit al que llegia. Una plataforma que oferia oportunitats a crítics i a sobre de dansa! Enguany, aquest projecte ha donat peu a Springback Magazine, una revista especialitzada en dansa editada per Sanjoy Roy (The Guardian) que té de col·laboradors als crítics de dansa que han passat per l’Academy. D’aquesta manera, Aerowaves no només nodreix el teixit creatiu apropant artistes en diferents centres i teatres del continent, sinó també reforça la coralitat de veus crítiques que el cobreixen.

 

– La propera edició de Spring Forward se celebrarà a La Briqueterie (Val de Marne, França) del 7 al 9 d’abril de 2019.

 

Entrevistes als creadors: http://www.aerowaves.org/news/meet-the-makers1

No hi ha comentaris

Publiqueu un comentari aquí