La condició femenina i la masculinitat: posar, l’una enfront de l’altra, les dues cares d’una moneda.
Pujar

Sol Picó, díptic sexuat

 

Per Manuel Pérez i Muñoz / @ManelPiM

 

La condició femenina i la masculinitat: posar, l’una enfront de l’altra, les dues cares d’una moneda. Entre la denúncia i la curiositat, la coreògrafa alcoiana ens proposa un doblet d’altura. D’una banda, el descens al fangar de la desigualtat global de la dona al segle XXI. De l’altra, la dissecció crítica de la condició de mascle als nostres dies. Respectivament, We Women (del 26 al 29 d’octubre) i Dancing with frogs (del 2 al 5 de novembre), els sexes al divan del Mercat de les Flors. No s’atura. Ens rep al seu estudi de Poblesec el matí següent de la recollida a Conca del Premi Nacional de Dansa del Ministeri. Sempre ajuden, és clar, però els guardons no omplen el rebost. Després d’un espectacle cal pensar el següent, sense oblidar mai que la dansa es mou en precari, siguis novell o faci més de vint anys que empenys companyia pròpia. Sol Picó no para quieta mai: quan no assaja prepara el cos. Entre estiraments i eines per enfortir els músculs ens parla de We Women, creació estrenada al Grec de 2015 que, com els bons vins, envelleix amb matisos. “L’espectacle s’ha transformat en tot aquest temps”, apunta. “Quan es va estrenar ens faltava una mica de cohesió. A força d’actuacions a tot arreu, de canviar detalls, de buscar nous camins, hem trobat un nou encaix que fa girar l’engranatge”. I això que l’assemblatge no és res senzill. Picó s’acompanya de tres ballarines d’orígens molt diversos (Àfrica, Índia i Japó) per posar damunt la taula una mirada heterogènia però coincident en el diagnòstic: no anem bé quan la situació global de la
dona resulta tan preocupant en matèria de consideració, igualat i drets. L’espectacle no només ens parla –tot i que també– de la desigualtat social. De la mirada planetària se’n desprenen lapidacions, matrimonis imposats i altres incomptables xacres. El nou fitxatge del planter, la ballarina Shreyashee Nag, incorpora un nou punt de vista en aquest sentit, segons Picó: “aporta una part més crua de l’Índia, la de Calcuta, on violen dones pel carrer amb quasi total impunitat. És indignant però la dona al món fa nosa als nostres dies”. Malgrat la urgència del missatge, We Women no renuncia a mostrar una cara gamberra i fins i tot irònica. La identitat, les barreres físiques i mentals s’exploren des de la perspectiva polièdrica que sumen cadascuna de les creadores convocades. Pura dinamita apoderada.

 

Prínceps i/o gripaus

Gir de 180 graus. Travessem el riu fins a l’altra banda i ho fem a la gropa d’uns gripaus. S’estrena a Barcelona Dancing with frogs, com si es tractés d’una d’aquelles disseccions de granotes de les escoles d’abans. Aquí, però, s’observen els budells de la masculinitat. “La creació de We Women em produeix la necessitat de parlar també del món de l’home”, matisa, “de veure quina causa-efecte hi ha. No vull fer cap lliçó de moral, només reflexionar sobre un excés de la masculinitat que en molts casos va en contra dels mateixos homes, que va més enllà de la raó humana i de la mateixa humanitat”.

El moviment torna a ser la base d’un espectacle en constant transdisciplinarietat. Hi ha ballarins, per descomptat, però també fan d’actors, i actors que fan de ballarins. Signa la música Pere Jou i la nota més alta la incorpora el carismàtic tenor Antoni Comas, habitual dels muntatges de Carles Santos. I tot cosit amb la dramatúrgia de Marta Galán, creadora que aporta un segon punt de vista inconformista. “Fins i tot a mi em genera contradicció”, confessa Picó. “A tothom li encantarà veure aquelles set bèsties damunt de l’escenari. Resulten molt atractius. Caus en la contrarietat de denunciar alguna cosa i al mateix temps fer que la gent en gaudeixi. I és justament això: la masculinitat
resulta atractiva en el seu excés, com aquells acudits dolents que t’acaben fent gràcia”.

 

El yin i el yang

El díptic superposat ens convida a contrastar dues realitats en transformació, reflexions allunyades però també coincidents, un material porós que es retroalimenta. “We Woman parteix més de la denúncia i Dancing with frogs de l’anàlisi”, conclou Picó, “perquè és cert que el món de la dona no funciona i cal denunciarho. Amb l’home és evident que tampoc funciona però ens planteja preguntes sense resposta: per què la violència? Per què aquest patriarcat salvatge que no afluixa?”. Diferents –i molt–, però les dues cares són moneda.

No hi ha comentaris

Publiqueu un comentari aquí