El Petit de Cal Eril estrena nou treball “△”. Un disc triangular, format per tres EP’s, fidel a la seva psicodèlia...
Pujar

“Sóc una persona bastant pudorosa”

 

Per Sergio del Amo/ @delamista

 

Joan Pons, el cervell darrere d’El Petit de Cal Eril, torna amb un disc triangular compost per tres EP’s amb material inèdit enregistrat a tres estudis de gravació diferents. El toc psicodèlic inherent a les seves composicions continua inalterable, però, certament, aquestes nou noves cançons ens porten el que possiblement sigui el seu material més pop i accessible fins ara, i la consolidació d’una banda que s’entén d’allò més bé, tant sobre com fora dels escenaris, després de la maratoniana gira que van fer el 2016 quan presentaven el seu disc anterior, La Força, pels escenaris del nostre país. 

 

Després de l’èxit de La Força i la seva respectiva gira no t’has volgut prendre unes merescudes vacances.

He volgut canviar el sistema habitual en aquest moment. Fins ara, sempre em posava a compondre les cançons quan acabava una gira, però les cançons d’aquest nou disc les vaig fer en paral·lel a aquells concerts. No ho havia fet fins ara, però això m’ha ajudat a no caure en la paranoia de pensar que sempre estic fent el mateix.

 

Què es trobarà el públic en aquest àlbum triangular?

M’agradaria que l’oient senti el que jo sento quan segueixo a un artista que m’agrada: que sense perdre l’essència del seu so em sorprengui per alguna cosa. Estic en una nova fase.

 

De què es tracta aquesta nova fase? 

Sens dubte és el disc més pop que he fet mai. Sona més fresc, espontani i impacient que els anteriors. Les cançons, a més, estan molt enfocades al directe, perquè la banda venia molt greixada de la gira de La Força. El fet que els cinc membres del grup fossin a l’estudi de gravació alhora també ha facilitat ara que tots tinguin clar quin és el seu paper en cada cançó de cara als assajos dels pròxims concerts.

 

La premsa va interpretar La Força com un disc amb clares influències de la ciència-ficció en la seva temàtica. En aquest cas, quina història hi ha darrere? 

Per mi hi ha un fil conductor en totes les cançons, i és que parlen de tu com oient i jo com lletrista. Hi ha una relació entre el tu i el jo que em resulta molt estimulant literàriament. El fet de fer la música de forma automàtica em converteix en autor, però també en espectador de la mateixa obra.

 

Personalment, crec que aquestes cançons tenen una forta càrrega romàntica.

Sí, és cert que hi ha fins i tot un punt sensual, la qual cosa em sorprèn, perquè sóc una persona bastant pudorosa.

 

L’àlbum en realitat és un conjunt de tres EP’s. Com se’t va ocórrer la idea?

En un principi volia treure els EP’s més esglaonats, com si fossin una trilogia, però finalment m’he decantat per publicar els tres en menys espai de temps, perquè de l’altra manera hagués estat molt més complicat de moure comercialment.

 

Arran de l’espontaneïtat que abans mencionaves, és cert que les cançons les vas acabar de compondre tot just dies abans de trepitjar l’estudi de gravació? Ha estat positiu per tu treballar sota pressió amb unes dates límit?

És una cosa que mai havia fet i que no crec que repeteixi en un futur. El mètode aquest cop m’ha funcionat, tot i que la veritat és que estava bastant acollonit. No tenia tant la pressió de fer cançons collonudes, sinó que sempre tenia al cap la idea de fer una cosa més experimental. Tot i això, finalment han sortit uns temes molt accessibles.

 

Un cop vaig llegir unes declaracions teves en què deies que cada disc el vinculaves a un moment vital de la teva vida. En aquest cas, un moment vital o tres?

Tres, perquè cada gravació ha tingut les seves peculiaritats, però, en resum, aquest és un gran moment vital per la bona comunitat de la banda. Fins ara, aquests moments eren personals. Quan d’aquí uns anys pensi en aquest disc ho faré en els cinc membres del grup. Estic molt content d’haver aconseguit aquesta sintonia amb els meus músics.

 

Has trepitjat tres estudis en aquesta ocasió, un per EP: el Mas Franch de Sant Feliu de Pallerols a la Garrotxa, el teu quarter general al Teatre Ca l’Eril de Guissona i l’estudi Figure 8 de Brooklyn a Nova York. Des d’un principi tenies clar això? 

Tot estava molt obert perquè tenia al cap utilitzar deu estudis i finalment ens vam decantar per aquells que per dates ens anaven bé. L’únic que sí que tenia pensat era estar en cada estudi tres dies per enregistrar tres cançons diferents. Ha estat com una espècie de puzle que a poc a poc ha anat agafant forma.

 

“Tot el que has estat” i “Les lletres no fan les paraules” són dos dels temes que més m’han agradat des de la primera escolta. En el teu cas, per quina et decantes?

Vaig canviant, però tinc debilitat per “Pedres als ulls” i “Som transparents”. Tot i això, ara als assajos m’he adonat que totes les cançons em convencen, que és una cosa que no m’havia passat fins ara.

 

Més enllà de la música, un dels teus principals reptes actualment és la paternitat. 

És meravellós. Ja tinc dos fills, un de quatre i un altre de dos, que va néixer amb La Força. Amb aquest disc tinc clar que no caurà un tercer del cel, perquè ja estic massa ocupat.

 

Cert, perquè si no fos prou amb la imminent nova gira, també acompanyaràs a la bateria al teu amic Ferran Palau sobre els escenaris. 

Ell treu el seu disc una setmana després del meu. Al principi ens preocupava la compatibilitat de les dues gires, però hem vingut a la vida per jugar. Els dos àlbums són gairebé germans i més que un problema jo ho trobo una virtut. Al concert del 22 de març a la sala Apolo, per exemple, actuarem tots dos presentant els nostres nous àlbums respectius.

 

 

Curtcircuit: El Petit de Cal Eril + Ferran Palau 

Sala Apolo. 22 de març. 

 

No hi ha comentaris

Publiqueu un comentari aquí