Poques vegades passa que a la cartellera de Barcelona hi coincideixin dues tragèdies gregues. Julio Manrique es converteix en Èdip sota les ordres d’Oriol Broggi al Romea, i Emma Vilarasau encarna Medea dirigida per Lluís Pasqual.
Pujar

S’obren les portes de l’infern

Per Xavi Pardo/ @xpardo

 

Poques vegades passa que a la cartellera de Barcelona hi coincideixin dues tragèdies gregues. Quatre grans noms de l’escena del país fent un viatge en el temps: Julio Manrique es converteix en Èdip sota les ordres d’Oriol Broggi al Romea, i Emma Vilarasau encarna Medea dirigida per Lluís Pasqual al Lliure de Montjuïc. Què tenen els clàssics que hi tornem, i hi tornem, i hi tornem..?

 

Us imagineu Emma Vilarasau fent twerking i Julio Manrique ballant un sirtaki tot nu? És el que hauria passat si l’artista belga Jan Fabre, responsable de la colossal Mount Olympus, hagués estat darrere d’aquests dos clàssics grecs que ara coincideixen a la cartellera: Èdip i Medea. La simple coincidència de les dues tragèdies suggereix diversos interrogants. Per què les continuem representant? Quin poder d’atracció tenen els clàssics? Com uns textos escrits fa 2500 anys poden continuar sent rellevants per al públic contemporani? Fins a quin punt cal fer-ne una relectura per acostar-los als nostres dies?

Lluís Pasqual en defensa la vigència: “Medea és el producte de la irracionalitat més absoluta, per això em sembla tremendament contemporània. Vivim en un món en què no hi ha espai per a la raó. Els màxims mandataris del planeta són Donald Trump, Vladimir Putin i Xi Jinping, no cal dir res més. La manca de racionalitat condueix al fanatisme, l’ISIS n’és un bon exemple. I Medea, en el fons, no deixa de ser una terrorista, és algú disposat a tot per fer mal”. No és la primera vegada que Pasqual s’enfronta a Medea, ja ho va fer el 1981, amb Núria Espert com a protagonista. Malgrat tot, ha decidit partir de zero. Al Lliure hi presenta una versió a quatre mans que signa amb el dramaturg Alberto Conejero, autor de La piedra oscura. Tots dos tenen coneixements de grec i han elaborat “un patchwork” a partir d’Eurípides i Sèneca, amb retalls de la Medea Material d’Heiner Müller.

Sentiments extrems

L’Èdip d’Oriol Broggi també és un collage. La versió del text en català és obra de Jeroni Rubió, responsable de les adaptacions d’Antígona i Electra que Broggi va estrenar el 2006 a la Biblioteca de Catalunya i el 2010 a la Sala Petita del TNC, respectivament. Broggi, doncs, es manté fidel a Sòfocles i a Rubió, amb qui també signa la dramatúrgia d’Èdip, al costat de Marc Artigau. El muntatge que presenta al Romea parteix, eminentment, d’Èdip rei, però salpebrat amb altres textos: “Hem anat picant d’aquí i d’allà, afegint-hi un trosset d’Antígona, col·locant-hi hi un epíleg que resumeix Èdip a Colonos… Hem dedicat mesos a modelar el text, hem donat mil voltes a cada paraula. Però l’autèntic treball d’adaptació el fem durant els assajos, amb els actors”, explica Broggi, que es va endur la companyia de viatge a Grècia. Pel director, la vigència d’Èdip també és inqüestionable: “És una tragèdia que parla de la vida, de la mort, de les passions humanes, del destí… Han passat 25 segles i els grans temes no han canviat”. Pasqual hi coincideix: “Els clàssics grecs parlen d’uns sentiments que són els nostres, amb la diferència que nosaltres els reprimim i els clàssics els porten fins l’extrem. Medea, per exemple, porta la seva gelosia fins a les últimes conseqüències i mata els seus fills. Per això ens toca. La famosa catarsi el que fa és obrir les portes de l’infern que mai s’haurien d’obrir i permetre que surti tota l’energia negativa que també forma part de nosaltres”.

A Broggi li agrada definir els clàssics com aquells textos capaços d’absorbir qualsevol mirada posterior, que recullen i incorporen tot allò que ha anat passant després. “És una idea màgica. Quan tu t’enfrontes a Èdip, la teva visió se suma a la de Sòfocles i el text no l’expulsa, sinó que l’absorbeix. Per això és universal”, assegura. I reconeix que aquest pensament funciona com un bàlsam per treure’s la pressió del damunt: “Saps que milers de persones han posat els seus ulls i les seves grapes sobre aquesta història abans que tu, milers d’escriptors, dramaturgs, actors, directors, estudiosos…

 

Tu només ets un granet més dins d’aquesta immensa capa de pols”. A Lluís Pasqual, però, aquesta estratègia no li serveix: “La Brunilda de Wagner també s’ha cantat infinitat de vegades, però vés i posa’t-hi”, comenta rient. Pel director del Lliure, la clau és abordar el text com si es tractés d’una obra contemporània: “Has d’oblidar Medea i has d’oblidar el teatre grec. Quan t’oblides que estàs fent un clàssic, llavors simplement fas una obra sobre una dona que es diu Medea, i t’hi enfrontes com a qualsevol altre títol, analitzant les necessitats del text i els conflictes de cada personatge”. En aquest sentit, Pasqual reivindica la complexitat de la tragèdia que ha dut a escena: “Durant molt de temps, la literatura heroica ha estat molt maniquea. Medea és una filla de puta, d’acord. És una assassina. Però no tot és blanc o negre, hi ha una complexitat al darrere. L’acte de matar els fills no és producte únicament d’una gelosia desmesurada. Medea és una dona amb l’orgull ferit, una estranya en una terra que no és la seva a qui tracten com un drap brut i fan fora en contra de totes les lleis. La prova d’aquesta complexitat és que Dante, al seu infern, no hi posa Medea, sinó Jasó. I alhora, Jasó no és simplement un malvat que no respecta el seu jurament i que se’n va amb una altra de més jove. Jasó és algú que té dret a rectificar i a refer la seva vida. Les coses no són tan senzilles”.

 

Modernitzar els clàssics?

 

Però la pregunta del milió és si, malgrat la vigència dels clàssics, es fa inevitable caure en la temptació de modernitzar-los per acostar-los al públic d’avui. Ni Broggi ni Pasqual en són partidaris. “Intento que la meva aposta com a director sigui no haver de fer gaires apostes”, comenta Broggi, “sóc conscient que davant la potència d’un text com aquest, la meva mirada és relativament poc important”. I afegeix: “Per fer una obra gran, les ocurrències sobren, l’autor et fot un parell de clatellades i et torna a lloc”. Per Pasqual, “modernitzar un clàssic no vol dir fer anar els actors amb texans i americana. La contemporaneïtat d’un text la fa sempre l’espectador, quan allò que veu li ressona per dins”. En aquest sentit, Pasqual ha bastit una Medea sense artificis: “Hi pots posar fum i moltes coses, però la paraula no necessita res més”. El twerking haurà d’esperar.

 

Medea

Emma Vilarasau és Medea, una reina, una estrangera, tal vegada una bruixa. El destí la converteix en desarrelada i ella opta per desencadenar la tragèdia.

 

Teatre Lliure

De l’11 d’abril al 12 de maig

 

Èdip

Èdip va ser un heroi de la mitologia grega. Fill de Lai, rei de Tebes, i Jocasta. Sense saber-ho, va matar el seu pare i

es va casar amb la seva mare.

 

Teatre Romea

Del 4 d’abril al 20 de maig

 

No hi ha comentaris

Publiqueu un comentari aquí