Amb honestedat, colors i ironia provocativa, Nao Albet i Marcel Borràs estrenen al Festival Grec la seva novena obra conjunta, Falsestuff, un joc metateatral sobre la vida d’un falsificador d’art.
Pujar

Si no juguen, no hi ha teatre

Per Oriol Puig /@ori_uri

 

Es van conèixer actuant i van decidir començar a inventar històries pel plaer d’interpretar-les. Els anys i l’experiència són els que han donat una consciència sobre la voluntat d’explicar coses, però això va venir després. Veien en la creació de les obres la possibilitat de divertir-se. Aviat els factors que els feien decidir explicar això o allò es multiplicaven, es feien més complexos. Però, tot i així, han intentat no perdre l’essència del joc, element indispensable en l’actuació, més que no pas, segons el seu punt de vista, en la direcció o en l’escriptura. Si l’actor no juga, no hi ha teatre. El fet de no haver estudiat en cap escola d’escriptura ni de direcció és característic atès una de les seves principals eines creatives: la intuïció. Això, a l’hora d’engendrar un text es tradueix en el fet que per a cada peça troben una manera totalment diferent d’afrontar el full en blanc. No hi ha una tècnica. Es presenten dos conceptes: el joc de l’actor i la no fixació d’una tècnica. Un altre tret característic és que no han escrit mai més de cinc pàgines d’una obra sense saber, amb un mínim de detalls, quan, on i amb qui seria representada. És a partir d’aquests tres paràmetres que comencen a treballar.

 

Com a creadors, consideren el text una eina més per arribar a l’únic sentit de tot plegat: la representació. Sovint hi han de recórrer pel fet d’avançar-se a un període d’assajos breu que no els permetrà reescriure massa durant el procés. Altres vegades uneixen textos, sovint inconnexos entre ells, que no han estat pensats com a material per explicar una història. A partir d’aquesta unió gairebé atzarosa es generen els conceptes essencials que els conduiran a la creació d’una peça més uniforme. Una de les seves fixacions és intentar modificar els paràmetres de creació en cadascuna de les obres que han escrit. Quan Àlex Rigola els va oferir formar part del projecte Dictadura-Transició-Democràcia l’any 2010, ja havien dirigit dues obres que es definien sobretot per no tenir un fil argumental clar. A partir d’escenes, monòlegs i improvisacions, sense uns personatges ni una tesi tancada, tractaven dos o tres conceptes interessants. Quan escrivien Democràcia es van autoimposar anar a l’altre extrem i fer allò que no sabien fer: escriure una història amb uns personatges, una introducció, un nus i un desenllaç. Amb una intenció més clara d’arribar a l’espectador i generar-li un viatge emocional més concret, no tan obert. Jugar a ser dramaturgs, en el sentit més convencional.

 

Els “enfants terribles”

 

Des d’aleshores, i durant els muntatges que han creat fins ara, sempre han jugat amb aquests dos gèneres, mesclant-los o alternant-los. Monòlegs i accions, d’un caire més performatiu, o escenes amb uns diàlegs i els seus subtextos que expliquen una història i la idiosincràsia dels seus personatges. Els referents de Nao Albet i Marcel Borràs es mouen en aquest sentit entre aquell teatre que es desentén dels artificis clàssics, com la quarta paret, per mantenir un diàleg directe amb l’espectador i aquell altre teatre que pren com a punt de partida una història i es nodreix de tots els artificis possibles per fer-la creïble. Han signat muntatges que van des de La monja enterrada en vida a Democràcia, Atraco, paliza y muerte en Agbanäspach, Los Esqueiters o Mammón. Fins a nou, comptant el darrer, Falsestuff, que arriba el 28 de juny al Festival Grec. El nom i les misèries de Falstaff, el cavaller anglès creat per William Shakespeare, han inspirat aquest muntatge dirigit a quatre mans. Explicaran la història d’André Féikiévich, un falsificador d’art obsessionat en captar a la perfecció l’essència de les obres que falsifica. Aquesta obsessió el portarà a explorar fins a límits insospitables la seva pràctica. Els seus actes fraudulents provocaran la fúria de Boris Kaczynski, que en l’intent d’atrapar-lo s’adonarà que les pistes que segueix han estat falsificades fins al punt que resultarà impossible distingir entre la realitat i la farsa. Portaran a escena un repartiment poc habitual. I és que, a més de les actuacions dels mateixos Nao Albet i Marcel Borràs, veurem a l’escenari el còmic Jango Edwards, l’actriu lituana Diana Sakalauskaite, el músic i actor Victor Lauwers, cofundador de la companyia belga Kuiperskaai, l’actor francès Naby Dakhli, l’artista performatiu Thomas Kasebacher, la ballarina Sau-Ching Wong i l’actriu Laura Weissmahr. Nao Albet i Marcel Borràs, enfants terribles del teatre català, dos creadors amb un món propi i una intuïció i intel·ligència escènica admirables. Potser per això els hem aplaudit tots aquests anys, i grans teatres, com el Lliure o el Nacional, han confiat en ells.

 

TNC.
Del 28 de juny al 15 de juliol

No hi ha comentaris

Publiqueu un comentari aquí