Carme Portaceli, la primera directora dona del Teatro Español de Madrid en els seus 400 anys d’història, aterra a Barcelona amb Frankenstein i Troyanas. 
Pujar

“Si el masclisme ha estat excloent, el feminisme ha de ser integrador”

Per Neus Molina/ @NeusMolina

 

Frankenstein i Troyanas són dos muntatges que, a priori, no semblen tenir relació, però ambdós parlen dels marginats i dels jutjats impunement per l’altre, pel poderós.

A Troyanas, Eurípides fa com Lorca i es posa del costat dels vençuts i, en el nostre cas, de les oblidades, de les dones. El muntatge parla de la situació de les dones després de la guerra, de què succeeix amb les dones que són les portadores de la vida i de la història quan es converteixen en botí de guerra. Una guerra després de la guerra.

A Frankenstein ens interessa parlar, més enllà de la mercantilització i del fet tecnològic, de la creació i l’abandó d’un esser humà. Què es considera humà i què no? La idea del creador i el seu alter ego, la criatura que serà un ésser rebutjat pel seu aspecte, per la seva ignorància. El creador del “monstre”, jugant a ser Déu, fa un viatge de la llum a les tenebres, mentre que la criatura fa el recorregut invers, de la foscor, la ignorància, l’animalitat muta cap a la llum perquè aprèn a parlar i a estimar. Frankenstein ens ensenya com és d’important l’amor en el gènere humà.

 

A Troyanas, el que s’intenta demostrar és que la història l’han escrita els guanyadors que, a més, són homes. La història oficialista, la que surt als llibres (també de text)  ens ha ofert una visió parcial dels esdeveniments. Ara sembla que estem intentant reescriure’ns des d’altres llocs, des d’altres aspectes, des dels marges: la història des de la visió femenina, la història des dels vençuts, els silenciats, els marginats…

El segle XXI, diguin el que diguin, és el segle de la diferència. Passi el que passi i es posin com es posin, per això hi ha tants moviments de dones que defensen la situació de la dona, la igualtat d’oportunitats i els drets fonamentals.

A més, el mainstream també s’hi ha sumat. Gent molt coneguda com Meryl Streep, Reese Witherspoon, Nicole Kidman ajuden a visibilitzar situacions que fins ara semblaven normals. El #metoo és un bon exemple. Tot i així, crec que la premsa fa més soroll del que cal, i sembla

que hi hagin més canvis dels que realment hi ha: els homes segueixen ocupant càrrecs i esferes de poder. Això segueix exactament igual perquè l’heteropatriarcat no es deixarà vèncer tan fàcilment i, a més, sempre tindrà aliats i aliades.

 

Ho dius per Deneuve i les franceses…

Després del moviment dels Globus d’Or, a l’endemà s’ajunten cent dones franceses dient que l’home té dret a ser insistent i sapastre. Estan assassinant una dona cada tres dies. Això que és poca traça?, insistència? No estem parlant d’això, ni molt menys. El patriarcat té totes aquests ajudes, nosaltres no en tenim cap anem “a pelo”.

 

No obstant això, aquesta nova onada feminista sembla massa academicista i elitista. En aparença no connecta amb realitats femenines i feministes diverses com la de les dones migrades, les dones d’ètnia gitana…

El feminisme és igualtat, però ara la que té el poder és una dona blanca europea o estatunidenca. Són de les que se’n fa més ressò perquè són les més conegudes del primer món.  Però això no vol dir que no tinguem els mateixos problemes “corregidos y aumentados” que les dones d’altres ètnies. Si els nostres sentiments i drets no són tinguts en compte aquí, imagina’t a països del tercer món

 

El feminisme ha d’anar de la mà de la lluita de classes?

A Llatinoamèrica hi ha dones feministes que es mouen però no són tan conegudes, no apareixen als mitjans perquè no són del primer món i no son milionàries.

Si el masclisme ha estat excloent, el feminisme ha de ser integrador, això ho hem de tenir en compte

 

No obstant, tot i les lluites i l’aparent soroll, encara cal molta visibilització. Al Teatro Español has programat de manera paritària.  Estàs a favor de les quotes? 

Estic a favor de les quotes, i només es podran abolir quan puguem visibilitzar el que fan les dones i no únicament i exclusiva el que fan els homes.

 

Els programadors diuen que no hi som, que per això no ens programen.

Sí que hi som, però primer no ens veuen i després, com que no ens veuen, no podem créixer.

Jo sempre poso el mateix exemple: a una sala petita, un noi i una noia. El noi triomfa, però la noia segueix a la sala petita fins que es cansa i ho deixa. És un món de depredadors.

 

Un teatre públic té l’obligació de tenir públic o pot permetre’s el luxe de programar propostes poc comercials i arriscades?

El teatre públic ha de preocupar-se de tenir públic perquè cada butaca costa molts  diners al contribuent. La cultura, i més la cultura pública en un país on la cultura es cuida poc o gens, ha de ser un reclam per a la ciutadania. Un teatre no es pot permetre el luxe d’estar buit, però tampoc ha de programar qualsevol cosa per omplir.

 

A l’Espanyol teniu molt públic.

Des de gener del 2017 hem pujat el 70 per cent del còmput total d’ocupació del 2016. Hem acabat l’any exhaurint entrades i estem parlant d’un aforament de 745 persones a la sala gran i 107 a la petita. Estem molt contents, sí.

No hi ha comentaris

Publiqueu un comentari aquí