La fira ARCO de Madrid censurava l’obra Presos políticos en la España contemporánea de l’artista Santiago Sierra. Ara es pot al Museu de Lleida, fins el 23 d’abril.
Pujar

Santiago Sierra, la repercussió de la censura

Per Clàudia Rius/ @ClaudiaRiusL

 

Una notícia cultural sacsejava les nostres consciències aquest febrer: la fira ARCO de Madrid censurava l’obra Presos políticos en la España contemporánea de l’artista Santiago Sierra (Madrid, 1966) per la referència explícita que feia del polític empresonat Oriol Junqueras; l’empresari català Tatxo Benet la comprava i el Museu de Lleida s’oferia per mostrar-la fins el 23 d’abril.

 

Hi ha poques obres que tinguin la capacitat de traspassar els espais naturals i minoritaris de la pràctica artística i arribin a les orelles de la societat de peu de carrer, majoritària i sobretot enfeinada, guiada per un temps accelerat que deixa poc marge per l’ociositat i, per tant, pel gaudi i la reflexió sobre l’art. És un dels estigmes contra els quals lluiten certs artistes i pensadors contemporanis: com puc interpel·lar directament un espectador per tal que la meva creació li deixi empremta? Com puc aconseguir que una persona hiperestimulada, amb coses per fer i whatsapps per respondre dediqui un temps de qualitat a la meva proposta artística?

 

Espais buits per a la reflexió

Alguns creadors com Alfredo Jaar (Santiago de Xile, 1981) opten per deixar espais buits dins de les seves obres per tal de generar incògnites a la persona que les mira. D’aquesta manera, l’espectador es veu obligat a relacionar-se amb la peça per tal d’entendre-la, i es propicia el raonament, la reflexió i la calma. Aquesta seria una manera interna de cridar l’atenció per una obra. També hi ha la manera externa: estímuls contextuals —polítics, socials, culturals, comunicatius— que engrandeixen l’interès per una producció artística.

 

A Presos políticos en la España contemporánea hi trobem les dues modalitats d’atenció: interna i externa. A escala social, és innegable que a partir de la seva censura l’obra ha tingut una gran repercussió. Només cal veure els números del Museu de Lleida. Segons el seu director, Josep Giralt, en tan sols una setmana i mitja ja han visitat la mostra més de tres mil persones, fet que suposa un augment considerable de públic: “L’exposició està tenint una acceptació i una expectació fins ara mai vista a Lleida”, explica.

 

De fet, el museu de la Paeria ja està acostumat a aquest tipus de polèmiques externes: s’hi ha trobat amb el cas de les obres de Sixena, que el govern espanyol ha obligat enviar a Aragó. En aquests dos casos, l’atenció externa ha estat tan important que fins i tot ha propiciat una nova filosofia dins de l’equipament: “Si des de feia temps apostàvem pel discurs nacional, ara serà obligat”, destaca Giralt, que afirma que el discurs patrimonial de l’espai cultural lleidatà emfatitzarà la seva relació amb tot el país, tenint el territori de Lleida com a referent.

 

Presos pixelats

Però si fins ara hem parlat de l’efectivitat externa de Presos políticos, quina és la seva efectivitat interna? Sierra exposa una sèrie de 24 fotografies de presos polítics recents, però no veiem mai les seves cares: estan pixelades. Això interpel·la directament la ment i la curiositat de l’espectador. La doble combinació d’estímuls, externs i interns, fan l’obra atractiva en tots els sentits i això ha deixat exhaust al seu creador. Santiago Sierra s’ha retirat momentàniament de l’escena pública, però assegura que no ha abandonat la producció artística. Segons Luis Navarro, membre del seu estudi, la desaparició de Sierra “no es tracta tant d’una postura artística com de la impossibilitat material de respondre tothom”. Un darrer fet que demostra que les repercussions d’aquesta obra, tant a escala interna com externa, i tant per bé com per mal, ja formen part de la història de l’art espanyol.

No hi ha comentaris

Publiqueu un comentari aquí