Setanta-cinc anys no es fan cada dia i la sala Apolo de Barcelona, amb motiu de l’efemèride ha preparat un munt d’activitats i concerts ben especials.
Pujar

Sala Apolo: 75 anys marcant les tendències de la ciutat

Per Sergio del Amo/ @delamista

 

Setanta-cinc anys no es fan cada dia. Així que no ens ha d’estranyar que la sala Apolo de Barcelona, amb motiu de l’efemèride, tingui preparats un munt d’activitats i concerts especials per commemorar la data. Fins i tot, de cara a la tardor, està prevista una exposició i el llançament d’un llibre en el qual la historiadora Eva Espinet desvelarà els més grans secrets de la icònica sala. “Tot va començar amb un document que em va mostrar l’Albert Guijarro, el director de l’Apolo, que en realitat era un permís perquè la Sisena Flota estatunidenca pogués, en 1951, accedir a la sala. Sembla mentida, però fins ara no s’havia investigat a fons la seva història, i aquesta ens sembla una oportunitat única per donar a conèixer a la gent la importància d’aquest emblemàtic espai al Paral·lel”, comenta Espinet sobre el treball de documentació en el que ha estat involucrada al llarg dels últims anys.

 

La gènesis musical

Tot i que la sala com a tal no va obrir les seves portes fins a 1943, anys abans, el 1935, Josep Vallès Rovira, el seu propietari, va decidir obrir l’anomenat Autopark, l’únic parc d’atraccions cobert del nostre país, influït per les noves tendències d’oci que triomfaven a la resta d’Europa. Amb motiu de la Guerra Civil, Rovira va haver d’exiliar-se. Però, un cop va tornar a Barcelona en 1940, es va adonar què els balls de saló eren la moda de l’època i, per aquesta raó, va decidir obrir la sala com a punt de trobada pels amants del ball. Tal com Espinet destaca “Rovira va ser tot un visionari perquè sempre estava atent a tot allò que passava fora d’Espanya i va importar moltíssimes bones idees a la nostra ciutat”.

El Paral·lel, en aquells anys 40, era considerat el “Montmartre de Barcelona”, demostrant que la vida més cràpula en realitat estava més enllà dels confins de la Diagonal. Eren els temps del music hall i de les anomenades taxigirls. O, el que és el mateix, antigues prostitutes que, degut al franquisme, es van reconvertir en ballarines que, per unes poques pessetes, ensenyaven als més maldestres els millors moviments de ball. També en aquell moment va aparèixer la prestigiosa Orquestra Apolo, que va estar en actiu del 1943 al 1993.

Amb l’arribada de la Sisena Flota dels Estats Units a inicis dels anys 50 també va desembarcar a la ciutat per primer cop nous sons com el rock’n’roll o el rhythm and blues, la qual cosa va ser tota una revolució pels amants de la música. Però no només es ballava a l’Apolo, no, ja que Rovira en aquella dècada va obrir fins i tot una pista d’hoquei patins professional dins l’espai, amb capacitat per mil persones, confirmant que tenia una ment molt oberta pels negocis. Això sí, el 1957 aquestes aspiracions esportives van anar-se en orris perquè la majoria dels jugadors es van veure obligats a acudir a la mili.

 

De la decadència a la reconversió musical

Als anys 70, l’anomenat destape era ja una realitat. La ciutadania ja no tenia la necessitat de viatjar a França per veure números picants, perquè el Paral·lel es va convertir en l’epicentre del gènere de la revista. Més enllà del Bocaccio, el millor estava al barri xino. Però, com sempre, res no és etern: als anys 80 el parc d’atraccions ja no resultava tan rendible (va tancar les seves portes definitivament el 1990, el moment en què la ciutat es preparava de cara a la galeria per a les Olimpíades), però l’autèntica transformació de la sala estava a punt de tenir lloc.

L’Alberto Guijarro, director de l’Apolo des de 1993 fins l’actualitat, recorda que la primera vegada que va trepitjar la sala va ser a principis dels 90 “en unes sessions molt extravagants que només van durar un any i rebien el nom de Bots. L’orquestra acabava a les tres de la matinada i després la millor fauna de la ciutat anava allà a ballar una música molt variada que anava des del funk fins el disco”, recorda. Precisament, a ell li devem la diversificació de clubs que hi ha a l’Apolo de dilluns a diumenge, un concepte molt londinenc que ell i el seu equip van voler implementar a Barcelona.

La nova escena indie començava a fer acte de presència en la ciutat, però si hi ha una data per emmarcar aquesta és 1996, l’any en què el Nitsa va aterrar a l’Apolo i, amb ell, nous sons electrònics com el house i el techno amb Dj Sideral al capdavant. L’arribada de la [2] en 2006 va diversificar encara més la seva programació. I la profunda remodelació que la sala va patir l’any passat garanteix encara més la bona salut d’un espai que té moltíssim més per oferir a les futures generacions.

No hi ha comentaris

Publiqueu un comentari aquí