"Call me by your name és la història d’amor que tots els homosexuals haguéssim volgut tenir a la nostra adolescència" Per Sem Pons
Pujar

Reivindiquem la bellesa de ‘Call me by your name’

Per Sem Pons/ @semponspuig

 

Call me by your name és la història d’amor que tots els homosexuals haguéssim volgut tenir a la nostra adolescència. La bellesa inunda cadascun dels fotogrames d’aquesta preciosa pel·lícula. No tan sols per la seva magnífica fotografia i pels espectaculars indrets italians de postal on transcorre, sinó també per la impactant perfecció física dels dos adonis protagonistes interpretats per Armie Hammer i Timothée Chalamet. Hammer és Oliver, un estudiant de doctorat de vint-i-tants que fa una estada d’estudi a casa d’una família benestant de la que Elio (Chalamet) n’és el fill predilecte.

Els gais que avui tinguin 17 anys podran veure’s reflectits en Elio, un jove que malgrat els dubtes que té qualsevol inexperimentat en l’amor i el sexe, agafa el toro per les banyes i s’atreveix a viure la intensitat romàntica amb Oliver, tot i els riscos. I, afortunadament, podran fer-ho en una zona de confort, perquè tot a Call me by your name és impol·lutament ideal. Els pares d’Elio no tan sols no s’enfronten a la homosexualitat del seu fill des del conflicte, sinó que l’ajuden, el comprenen i l’animen. Com ens hagués agradat a molts LGTB que el nostre pare ens hagués cuidat i estimat tant com ho fa l’interpretat per Michael Stuhlbarg. El seu discurs és una bala d’optimisme i reconfort directa al cor dels LGTB d’avui.

La polèmica ha envoltat aquest film, que ha estat a les travesses per endur-se l’Oscar, i molts s’han afanyat a titllar-lo de superflu i sibil·linament homòfob pel simple fet d’explicar una història d’amor gai des de la bellesa i no des del problema. No hi estic d’acord. La cultura cinematogràfica gai ha estat envoltada del conflicte de ser-ho, amb exemples com Y tu mamá también, Krámpack o C.R.A.Z.Y. Per no parlar de referents clarament homòfobs com A la cacera. Tenim la fortuna que cada cop se’ns representa més a les pel·lícules de caire comercial, i crec que hem de celebrar la varietat d’històries i perspectives. Reivindico que Call me by your name pugui conviure a la cartellera amb altres mirades de la homosexualitat més crues (i tristament reals) com les de Moonlight i 120 battements par minute. La normalitat és també tenir referents culturals diversos, històries variades i visions de tota mena, algunes de les quals no agradaran a tothom. Celebrem-ho!

No hi ha comentaris

Publiqueu un comentari aquí