Es compleixen 80 anys de l’estrena de La marsellesa, la particular mirada de Jean Renoir al derrocament de la monarquia francesa en plena preocupació per l’auge feixista a Europa.
Pujar

Recordar la revolució en temps de guerra

Per Ignasi Franch/ @ignasifranch

 

 

Abans de l’esclat de la Segona Guerra Mundial, el cinema francès era un reducte de les ideologies d’esquerres al cinema. Si Hollywood havia adoptat un codi de censura que dificultava la crítica política sistèmica, els cinemes alemany i italià havien caigut sota el control dels feixismes europeus. La tasca de guionistes i realitzadors com Jacques Prévert o Jean Renoir, en canvi, incorporava una sensibilitat frontpopularista en pel·lícules comercials com El muelle de las brumas. Estrelles com Jean Gabin interpretaven herois i antiherois proletaris, individus exclosos que s’enfrontaven a una realitat difícil tot cercant la dignitat i, sovint, l’amor. Eren els codis del realisme poètic francès, una mena d’antecessor melancòlic del neorealisme italià de postguerra, que va esdevenir incòmode quan arribà el moment del rearmament patriòtic contra Hitler. En aquest context fugaç de sensibilitats socialistes a la pantalla gran, Renoir va examinar un procés històric amb majúscules, la Revolució Francesa, mitjançant La marsellesa. Divisa celebra el vuitantè aniversari de l’estrena del film amb la comercialització de dues edicions en formats DVD i Blu-ray.

 

El cineasta francès va apostar per narrar una intrahistòria de la revolució, i per aquest motiu va cedir el protagonisme als revolucionaris de base. Els Danton, Marat o Robespierre van quedar fora del quadre, en benefici de duaners i manobres marsellesos. Renoir i companyia sí que empren diverses escenes per definir els antagonistes (un Lluís XVI indolent i el seu bel·licós entorn aristocràtic). L’heroi, en canvi, és una mena de subjecte revolucionari col·lectiu que reacciona contra la justícia asimètrica dels poderosos i contra un ordre social basat en l’explotació per part dels propietaris.

 

Tot i que sovint es burlava dels oripells i formalismes de les aristocràcies, Hollywood representava el derrocament de les monarquies de manera molt desfavorable. El primer terror roig, el pànic anticomunista derivat del triomf bolxevic, havia marcat les mirades a les revolucions francesa i russa. Pel·lícules com Las dos huérfanas o La tempestad, per exemple, subratllaven la violència i l’odi social dels insurrectes. La tempestad mostrava el comunisme com una ideologia embrutidora: adoctrinat per un cuiner ressentit, un camperol senzill i benintencionat intentava violar l’aristòcrata a la qual admirava. Renoir, per la seva banda, optava per una pel·lícula nítidament prorevolucionària que dimensionava l’esperança dels que lluitaven per un futur més igualitari. Alhora que escrutava el passat, el realitzador va posicionar-se contra l’auge dels feixismes. Dos anys abans d’estrenar La marsellesa, el realitzador ja havia advertit de la penetració de la ultradreta al país mitjançant el film col·lectiu La vida es nuestra.

 

Una revolució lluminosa

A ulls moderns, el visionat de La marsellesa pot sobtar. El seu autor ens va presentar una revolució neta, festiva, normalment atenta a evitar la violència letal i marcada per l’entusiasme. Renoir anava políticament a la contra, però va utilitzar algunes armes del cinema comercial d’aquella època. Es va acostar a les inèrcies d’un cinema bèl·lic que, amb algunes excepcions (com les pertorbadores La gran desfilada o Res de nou al front de l’oest), amagava els aspectes més truculents de la guerra. La revolució de Renoir és estranyament lleugera, està presidida per la camaraderia i esquitxada de cançons. Durant la major part del metratge, la mort només és una paraula cantada en himnes motivacionals. Als darrers minuts, però, arriba la massacre del Palau de les Tulleries. Aquesta deriva dramàtica es va resoldre amb un desenllaç que apel·lava al present: els supervivents es preparen per una batalla amb les tropes prussianes, de la mateixa manera que Europa es preparava per la confrontació amb l’Alemanya nazi.

 

Aquest va ser, probablement, un altre factor de definició del projecte: en un context de confrontacions propagandístiques, Renoir va defugir possibles derrotismes i autocrítiques. La seva ambiciosa producció va ser rebuda amb una certa indiferència. Més problemàtica resultaria la posterior i polèmica Las reglas del juego. En aquell projecte, el realitzador assajaria una comèdia més o menys satírica que podia entendre’s com un qüestionament del gruix de la cultura burgesa i de les classes benestants. Renoir insistia en mostrar unes elits tan aïllades de la realitat popular com les de la cort de Lluís XVI. Amb França a punt de ser atacada pels nazis, les crítiques van ser devastadores perquè la unitat nacional s’havia convertit en un dogma intocable… que no evitaria la derrota militar.

No hi ha comentaris

Publiqueu un comentari aquí