Parlem amb Ramon Madaula sobre 'Perduts', l'obra que ha escrit i dirigeix a l' Aquitània Teatre.
Pujar

Ramon Madaula: “L’abús de poder s’ha donat al teatre i està bé que es denunciï”

Per Pere Francesch Rom / @perefrancesch

 

Ramon Madaula té les coses clares, no amb la claredat de qui vol alliçonar els altres, sinó amb aquella claredat que et brinda l’experiència i el saber quin teatre t’agrada i vols crear. El seu és un teatre basat en el costumisme, en els problemes habituals, allunyat de la pirotècnia i els assassinats. La seva darrera obra, que també dirigeix, Perduts, és una mostra més dels seus interessos teatrals. Madaula, que ha treballat en diferents ocasions amb Lluís Pasqual, no defuig les preguntes sobre els fets que han acabat amb la dimissió del director del Teatre Lliure.

 

D’on parteix el teu teatre?

De mi i la meva circumstància, jo no sabria escriure sobre un assassinat perquè per sort no m’ha passat ni ho he vist de prop. Faig un teatre anecdòtic. M’agrada parlar de l’anècdota i dels petits conflictes on de vegades ens ofeguem. No m’agrada parlar de coses massa greus ni transcendents.

 

Creus que s’abusa massa dels assassinats i els crims en les històries teatrals?

Els crims en una història s’han utilitzat tota la vida i se seguirà fent, però em sembla un recurs fàcil. Si hi ha un assassinat ja tens el  conflicte, i a mi m’agrada crear conflictes a partir de llocs on aparentment no n’hi ha. Hi ha grans mestres de la literatura negra i directors de sèries de televisió i cinema que han fet grans treballs a partir de crims. Jo busco parlar del meu territori i del meu entorn, faig teatre costumista sense amagar-me’n.

 

Veus poc costumisme sobre l’escenari?

Sí, i el reivindico. Costumisme és una paraula una mica pejorativa, i la gent n’intenta fugir. Hi ha una gran tradició a Catalunya de  literatura costumista amb Josep Pla, Mercè Rodoreda, Víctor Català o Santiago Rusiñol. Però ara fa vergonya parlar del teu país i la teva gent.

 

Quin és el teatre que més t’avorreix?

M’allunyo del que té ínfules de canviar el món i fer reflexionar, perquè el teatre no canviarà mai el món, qui ho fa són les lleis, els metges i els científics. La nostra obligació no és fer reflexionar, sinó donar plaer intel·lectual, emocional o estètic a l’espectador. Tot i això, en la teva darrera obra, Perduts, estrenada a l’Aquitània Teatre, es pot reflexionar sobre les relacions de parella. Perduts és la història de com de perduts anem els homes (i crec que les dones) en el món del sexe i de l’amor. I a partir d’aquí fem una comedieta perquè la gent rigui una estona.

 

Què et va motivar a escriure textos teatrals?

Des que vaig debutar amb 20 anys al Teatre Grec no he parat de treballar com actor, però sempre veia dins meu que no podia ser només actor i estar pendent del telèfon. Un bon dia vaig començar a produir espectacles i vaig adonar-me que em costava molt trobar obres per aixecar. Lal final vaig decidir escriure-la jo. Vaig començar a escriure sense cap expectativa.

 

Com et sents en el teu rol de director?

Dirigeixo quan no en tinc cap més remei. No m’agrada gens dirigir, no tinc vocació de director. És un tema que m’avorreix, a mi m’agrada molt escriure (textos teatrals) i després interpretar.

 

Al llarg de la teva carrera, has treballat sota la direcció de Lluís Pasqual en diferents ocasions. Com has vist la polèmica sobre la seva figura a partir de les crítiques d’Andrea Ros?

A l’assaig d’El rei Lear va passar l’escena famosa amb Andrea Ros, i jo hi era present. En el cas dels fets dels quals s’acusa al Pasqual, tots dos diuen la veritat. La veritat depèn dels ulls amb els quals la miris, i el Pasqual té raó i ella també. Jo hi era davant i va ser una bronqueta no molt important, però si que li va fotre una bronca, i ningú ha de fotre bronques, però no era per muntar el pollastre de després, entre d’altres coses perquè hi ha molts directors que foten bronques als actors i actrius. Els directors tenen un poder sobre ells i n’hi ha alguns molts amables i educats, i altres que no ho són. Això és reprovable i criticable. Em preocupa molt el tap generacional. És cert que els joves s’han de rebel·lar contra les generacions més grans però amb un respecte perquè al nostre ofici l’experiència és molt important i s’ha de valorar. Imagina que els metges joves diguessin que els metges de més de 50 anys se’n vagin i que volen només metges joves i dones. Si ens carreguem a la gent amb experiència perquè no són ni joves ni dones pot ser una mica perillós.

 

El que és evident és que ara s’estan criticant pràctiques que segurament fins ara s’havien vist com a “normals” i ningú havia aixecat la veu contra elles.

I em sembla bé. L’abús de poder s’ha de denunciar sempre. Al teatre l’he vist molt sovint, l’abús de poder del director envers els actors. Es algú que té molt poder i els actors són gent molt fràgil que volen que els tornin a contractar i el director és un senyor que té un xec en blanc, que pot fer el que vulgui amb aquells actors. No he vist només abús de poder en la manera de tractar, sinó en com els utilitzen dalt de l’escenari, que agafen els actors com si fossin marionetes i els hi fan fer el que vulguin amb tota impunitat. Al teatre, l’abús de poder s’ha donat i està bé que es denunciï, però d’aquí a dir que tota una generació ha de desaparèixer i que ara el teatre ha d’estar en mans de joves i de dones… doncs no, anem a poc a poc.

 

Perduts
Una comèdia basada en fets reals sobre l’amistat entre dos pares de família i
companys de feina. El que comença com un joc innocent, es converteix en un embolic de dimensions inimaginables i acaben perdent-se. Què fas quan t’enamores de la dona del teu millor amic?
Aquitània Teatre
Fins el 28 d’octubre

No hi ha comentaris

Publiqueu un comentari aquí