A.k.a. (also known as), un dels èxits del teatre independent de la temporada passada arriba al Teatre Lliure i l’off de La Villarroel per conquerir nous públics.
Pujar

Quan un muntatge es fa gran

Per Gema Moraleda / @GemOnTheMoon

 

A.k.a. va ser una de les sorpreses del teatre independent barceloní la temporada passada. Aquest monòleg proper en el que un adolescent adoptat presenta una problemàtica molt relacionada amb la identitat i la racialitat va captivar públic i crítica. Estrenada al març de 2018 a la Sala Flyhard, A.k.a. va assolir també una fita que molts persegueixen: connectar amb el públic jove i adolescent. Per aconseguir-ho, Daniel J. Meyer va convertir Instagram en el seu principal aliat en la promoció. Va funcionar.

 

Amb la sala plena setmana rere setmana, va començar el procés d’intentar el salt a una sala més gran. A la Flyhard en tenen experiència. Des dels inicis, molts dels seus títols han fet aquest recorregut (Burundanga, Smiley o Tortugues, per exemple). Clara Cols, directora artística amb Roser Blanch i Sergio Matamala, m’explica que, malgrat que els seus muntatges sempre es pensen per a la sala del carrer Alpens, de 45 localitats, perquè això els aporta un caràcter especial i permet córrer més riscos, “gairebé sempre ens plantegem que les obres tinguin més recorregut, ja sigui a un altre espai de Barcelona o de gira. Per rendibilitat econòmica, perquè el muntatge el pugui veure com més gent millor i també per una voluntat i compromís clars amb el territori: ens agrada descentralitzar, portar els muntatges més enllà de la capital”.

 

En aquest cas, Daniel J. Meyer tenia molt clar que volia saltar al Lliure. Van convidar Aurora Rosales, aleshores adjunta a la direcció d’aquest teatre, a la programadora li va agradar molt i va proposar a la companyia estrenar a l’Espai Lliure aquesta temporada. Però aleshores va passar una cosa ben inusual. Tania Brenlle, directora de la sala privada La Villarroel, va fer exactament el mateix, oferir un espai a la seva programació off. Dues ofertes de dues sales grans per a una mateixa producció independent. La companyia les va acceptar totes dues. “Són públics diferents” m’explica Meyer, “al Lliure esperem arribar a gent que potser no aniria a la Flyhard, ni a veure una proposta de gent desconeguda, ni tan jove; mentre que a la Villarroel volem fer funcions per a escoles els divendres al matí i un horari encara no explorat, per a famílies, que és divendres a la tarda i dissabtes al matí”.

 

Dolors de creixement

Aquest doblet d’A.k.a. podria fer pensar que la barrera entre teatre independent i comercial a Barcelona és molt permeable. Més encara quan sabem que Daniel J. Meyer estrenarà enguany encara una segona obra a l’off de La Villarroel, Abans, que es va estrenar al 2016 al Maldà.

 

Però la realitat és molt menys idíl·lica. Una de les queixes habituals de les companyies independents és precisament la dificultat per aconseguir passar de les sales petites a les grans. Clara Cols ho explica així: “És complicat perquè no hi ha gaires sales de mitjà format, passem de 50 a 300 butaques, el format 150-200 és gairebé inexistent. I les sales grans són molt arriscades, a banda que molts cops hi costa entrar, un cop dins entres en una dinàmica d’empresa gran, amb unes grans despeses, amb la qual cosa has de tenir una molt bona entrada per no perdre-hi molt, i sense certs noms al cartell costa omplir les sales”. Meyer hi està d’acord: “en general, a les sales grans els costa apostar per gent que no és coneguda. A.k.a. va anar molt bé, per tant, estan apostant a cavall guanyador. Jo no sé si hagués presentat directament aquest projecte a la sala, si l’haurien mirat amb els mateixos ulls. Ha passat el mateix amb muntatges com Othello o Ragazzo. Això ha permès que aquests muntatges arribin a un públic més generalista, però potser va sent hora que, ara que sembla que estem en un canvi de paradigma, comencem a exigir, sobretot a les sales públiques, escoltar projectes independents com a projectes, no com a obres acabades”.

 

Un personatge racialitzat

Enmig de la polèmica per l’elecció d’un actor blanc per fer el paper de Belize (un personatge negre) a la producció del Teatre Lliure d’Àngels a Amèrica, la pregunta en el cas d’A.k.a. és obligada. Per què si el protagonista del text és racialitzat, s’ha optat per l’actor Albert Salazar? “Està molt bé obrir aquests debats”, diu Daniel J. Meyer, “A.k.a. va començar com un projecte petit, crec que no se li poden aplicar els mateixos criteris que a una entitat pública. D’altra banda, dramatúrgicament, A.k.a. juga amb els prejudicis del públic sobre si ‘soc d’aquí o soc de fora’. Per exemple, a la Míriam Hatibi, que és d’aquí, hi ha molta gent que la consideraria ‘de fora’. Per tant, jo no sé si l’obra funcionaria igual amb un protagonista racialitzat, perquè no sé si el públic establiria amb el personatge la mateixa empatia que estableix amb l’Albert, perquè existeixen prejudicis. Si jo vull qüestionar aquests prejudicis, el que he de fer és jugar amb ells. Penso que és més potent fer això que l’acte polític de posar una persona racialitzada”.

No hi ha comentaris

Publiqueu un comentari aquí