El teatre de l’oprimit es bifurca en diferents línies on les persones que el practiquen com el públic assistent, s’impliquen en la recerca de solucions per posar fi a una situació d’opressió. 
Pujar

Quan els silenciats fan teatre

 

Per Neus Molina / @NeusMolina

 

El teatre de l’oprimit és una tendència teatral nascuda als anys 60 al Brasil de la mà del dramaturg Augusto Boal. Més enllà de les consideracions històriques, fer néixer i créixer l’art amb i a través dels silenciats ja és de per si una declaració d’intencions que posa en joc l’ordre establert pels poders fàctics. Parlem doncs d’aquells a qui no deixen parlar. El teatre de l’oprimit és un corrent contemporani que vol ser una eina per a la lluita envers una transformació social que desitgen certs col·lectius que estan patint una situació d’injustícia. Si Brecht trenca la quarta paret, aquella que separa el públic dels actors, Boal la traspassa. Així, el teatre de l’oprimit és un procés, més que un resultat, i inclou a persones que desitgen emancipar-se, que analitzen la seva situació i la representen tot dient les coses de manera diferent a com se’ls exigeix socialment que les diguin o com se suposa s’han de dir. I emancipar-se és una bona manera de lluitar contra l’exclusió. Sovint el teatre de l’oprimit treballa -dit de manera “tècnica”- amb persones en risc d’exclusió. No obstant això, tal com explica Montse Forcades, d’El Forn de teatre Pa’tothom, una entitat del barri del Raval nascuda fa 17 anys que treballa aquest tipus de teatre desenvolupant tallers amb la comunitat, “no implementem el teatre per a un ‘pobre desnonat’, sinó contra el banc i les lleis i les pràctiques que han permès que les persones perdin la seva casa”.

Aquest tipus de teatre desenvolupa projectes que lluiten per a l’erradicació de pràctiques que generen exclusió social i treballa en la cerca de models socials alternatius. El teatre és una forma de treballar contra la injustícia i tractant de trobar solucions conjuntament.

 

Els especta-actors i els participants

El teatre de l’oprimit es bifurca en diferents línies teatrals (la més coneguda és el teatre-fòrum) on, tant les persones que el practiquen com el públic assistent, s’impliquen activament en la recerca de solucions per posar fi a una situació d’opressió, aquella exercida per un grup social sobre un altre. Si es pren l’enquadrament polític, el col·lectiu pot buscar els elements necessaris per a l’emancipació. L’objectiu és transformar a l’espectador en protagonista de l’acció dramàtica i, a través d’aquesta transformació, ajudar-lo a preparar accions reals que el condueixin al mateix alliberament. Boal creu que el teatre de l’oprimit és un teatre de recerca i d’acció, un “teatre assaig” on el grup oprimit prepara les accions que li permetran enfrontar-se a les situacions d’opressió. Per aconseguir-ho, ha de destruir-se la barrera entre actors i no actors i aquests hauran de figurar a vegades com a actors i d’altres com a espectadors de forma dinàmica. Boal parla dels espect-actors per referir-se als participants, ja que tots han de protagonitzar les necessàries transformacions de la societat, així com suprimir la propietat privada del personatge.

 

Caritat, solidaritat i comunitat

Boal parteix del principi que el teatre, com a llenguatge, pot ser usat per qualsevol persona tan aviat com s’apropiï dels seus mitjans de producció. A través d’una sèrie d’exercicis, jocs, tècniques i formes teatrals, es busca conèixer la realitat per a transformar-la, com a la pedagogia de l’oprimit de Paulo Freire. En l’àmbit pedagògic i seguint el rastre de Freire, aquesta tipologia teatral rebutja la caritat i incentiva la solidaritat. La solidaritat entesa com a horitzontal i interclassista, ja que el teatre de l’oprimit treballa per l’empoderament i la cohesió de comunitats.

 

 

Ara bé, com apunta Forcades, el teatre de l’oprimit no té per què ser sempre teatre comunitari, ja que aquest darrer “no posa necessàriament èmfasi en les relacions d’opressió, sinó en la participació mateixa”. El teatre de l’oprimit “també” pot ser teatre comunitari, ja que dóna suport a un col·lectiu, però l’objectiu és el canvi social que pretén el col·lectiu. El teatre comunitari és una tendència teatral nascuda a l’Argentina, sota la dictadura, que vol treballar amb la comunitat per a fer entre tots obres de teatre. Tothom hi cap i hi participa. Parteix del fet que l’art és un dret de tots, com ho és la salut. Tot i així, ambdós corrents teatrals, el del comunitari i el de l’oprimit, comparteixen la idea que el teatre ha de ser una eina per acabar amb l’hegemonia cultural. La pràctica teatral segueix essent patrimoni i gaudi d’una elit, que té accés a cercles acadèmics i intel·lectuals, que codifiquen i fan seu el missatge, convertint en alta cultura el fet artístic. Quan la comunitat entra en joc desactiva les lògiques hegemòniques: l’actor és la comunitat, l’espectador és la comunitat, la història és comunitària i les necessitats socials i artístiques responen a les que generen i demanden les comunitats. En paraules d’Augusto Boal, l’objectiu del teatre de l’oprimit és “humanitzar la humanitat”. Una acció política a l’interior de la societat. Quan el teatre transforma, remou i arrela demostra la seva raó de ser. Fem teatre pels silenciats i que no sigui en silenci.

No hi ha comentaris

Publiqueu un comentari aquí