El debat feminista a Hollywood ens fa reflexionar sobre quines històries explica el teatre català, qui les explica i qui...
Pujar

Pot ser comercial el teatre transformador, feminista, LGTB i antiracista?

 

Per Sem Pons/ @semponspuig

 

Si la cartellera teatral de la ciutat ha de ser un mirall de la seva societat, segurament no ens agradarà el reflex que hi veurem. 2017 ha estat l’any del feminisme al centre del debat cultural, però si un repassa les propostes teatrals que han omplert les platees aquest passat Nadal, se n’adonarà que el panorama és desolador si fem un anàlisi en clau de gènere.

 

L’època nadalenca és sovint el bàlsam que les sales necessiten per tancar l’any en positiu i per vendre anticipadament el màxim d’entrades possible per aguantar el llarg hivern. Per això els cavalls guanyadors apareixen durant aquestes dates, són les propostes més comercials, les més ambicioses. Anem al detall. Dels 82 espectacles exhibits, menys d’una desena estan protagonitzats o són històries de dones. Només un parell tenen com a personatges principals a homes gais. I no cal que feu l’esforç de cercar lesbianes, transsexuals, bisexuals, negres, gitanes, velles o grasses. No formen part del que els programadors entenen per “comercial” o apte per a tots els públics.

 

Mentre joies com The Handsmaid’s tale, Big Little Lies, Dear White People o Moonlight s’enduen tots els premis, reben les millors crítiques i es converteixen en fenòmens pel públic arreu del món, el nostre ecosistema teatral segueix ancorat a un paradigma que s’està morint. Les comèdies comercials nostrades segueixen sent en l’enèsim combinat d’acudits patriarcals perpetrats per parelles hetero en crisi, lluites de sexes més pròpies de les matrimoniadas o, directament i sense embuts, monologuistes masclistes, homòfobs i racistes. Els clàssics de Shakespeare o Molière són revisats molt sovint, però rarament ho fan des d’una òptica feminista o trencadora en clau de gènere, i passen de puntetes sobre els tics masclistes que les acompanyen, quan no els reivindiquen amb fruïció desacomplexada. Quan un cerca diversitat acostuma a trobar-la, finalment, al gènere del musical, més obert a incorporar dones protagonistes, històries LGTB i racials. No ens equivoquem: el paradigma segueix sent el de la història d’amor hetero, però el musical permet sovint més llicències i revisions en clau de gènere.

 

Davant aquest dantesc panorama, potser és hora que els programadors comencin a plantejar-se què han fet malament. Si durant la resta de l’any els teatres pateixen la falta de públic, entre d’altres motius, és també perquè no programen obres que interessin a la seva societat, cada dia més diversa i afamada de cultura que les representi. Durant massa anys els LGTB hem connectat amb les històries d’amor hetero, les dones han imaginat veure altres dones protagonitzant les aventures que protagonitzaven els homes, i les racialitzades han empatitzat amb els first world problems dels de pell blanca.

 

Però hem dit prou. Confondre “l’apte per a tots els públics” amb històries cis hetero protagonitzades per homes blancs és masclista, homòfob, racista i, sobretot, antic i fals. Els LGTB tenim ganes de veure les nostres històries d’amor, les nostres inquietuds i les nostres vides representades. Les dones volen protagonitzar les epopeies, els drames i les comèdies, i volen explicar el món des del seu punt de vista. Les negres, les sud-americanes i les gitanes volen que la diversitat pugi damunt de l’escenari, i que també ocupi els patis de butaques. Cal que més dones, més LGTB i més persones racialitzades creïn i dirigeixin espectacles. Cal que tinguin més poder per programar sales. Cal que pugin als escenaris i interpretin papers com ho fa la resta. I cal que aquestes propostes conquereixin les sales comercials i no es resignin al sempre minoritari circuit alternatiu, que segueix sent l’oasi de salvació pels qui busquem propostes que ens engresquin.

 

El dia que les històries de la nostra societat siguin explicades des de la seva complexitat, les platees deixaran d’estar buides. Avui aquesta pluralitat la trobem escarxofats al sofà amb la nostra subscripció mensual a la televisió a la carta. Fem-la possible també als nostres teatres. Perquè la diversitat no només és necessària per a fomentar l’empatia i evitar la polarització social, com diu la Reese Witherspoon: és econòmicament rendible!

No hi ha comentaris

Publiqueu un comentari aquí