Els directors d’escena han jugat amb la possibilitat d’actualitzar aquests mites, ja sigui respectant l’original o renovant-los.
Pujar

Personatges icònics, de la gran pantalla al teatre

Per Pere Francesch Rom

 

Ho sabem gairebé tot d’ells, com es mouen, com parlen, com vesteixen i, fins i tot, com pensen. Sabem qui són o almenys ho creiem, perquè sentim que formen part de la nostra història. I si actuen diferent, els jutgem i, fins i tot, ens podem indignar. La majoria són personatges sorgits de la literatura als quals la gran pantalla els ha donat una imatge que ha esdevingut icònica i popular. Molt sovint, aquests personatges escapen dels llibres i del cinema per pujar a l’escenari i és aquí on els directors d’escena s’han trobat amb la possibilitat d’actualitzar aquests personatges, ja sigui respectant l’original o renovant-los. A Catalunya n’hem vist recentment dos casos ben clars i diferents: la comèdia musical La familia Addams, dirigida per Esteve Ferrer, i el drama Frankenstein, dirigit per Carme Portaceli.

 

 

A dalt, la versió teatral d’Esteve Ferrer de La familia Addams i, a baix, imatge del film dels anys 90.

 

 

Esteve Ferrer ho tenia clar quan va emprendre les adaptacions teatrals de La familia Addams (ara al Teatre Coliseum de Barcelona), i El jovencito Frankenstein (al Teatro de la Luz Philips Gran Vía de Madrid). Ferrer volia convertir els dos espectacles musicals en dos grans homenatges. D’una banda, als Addams, creats per Charles Addams l’any 1938 en una tira còmica a The New Yorker i popularitzats per una sèrie de televisió de mitjans de la dècada de 1960 i tres pel·lícules dels 90. De l’altra, a la pel·lícula còmica de Mel Brooks de 1974 sobre el jove Frankenstein.

 

A dalt el musical d’estrena d’El jovencito Frankenstein i a baix, imatge del film de Mel Brooks.

 

 

Els dos espectacles dirigits per Ferrer ofereixen al públic allò que ha anat a veure, que és trobar-se amb els personatges originals i amb el record que tenen d’ells. Esperen riure amb aquella esbojarrada família obscura i tots els seus membres més mítics com el calb oncle Fètid, la sensual Morticia o el gegant majordom i, en el cas de Frankenstein, amb l’icònic geperut Igor i el graciós jove Frankenstein, que a la gran pantalla va interpretar Gene Wilder.

Ferrer explica que el seu objectiu ha estat “mantenir l’essència primària” dels personatges i dels ritmes del seu llenguatge, i adaptar la seva essència respectant-la però explicant-la al públic actual. No volia presentar, en cap cas, una idea ni una imatge dels personatges diferent a la que té tothom en el seu imaginari. Si ho hagués fet, afegeix, hauria significat “trair als fans”.  

 

 

Allunyar-se dels estereotips de Hollywood

Una visió ben diferent és la que té la directora teatral Carme Portaceli, que va trencar amb la imatge icònica del monstre de Frankenstein quan va presentar l’obra a la Sala Gran del TNC la temporada passada. Joel Joan va interpretar un altre gran estereotip del cinema com és el monstre de Frankenstein, a qui molts associem amb la seva versió més coneguda, que és la que va aparèixer a El doctor Frankenstein (1931), de James Whale, amb l’actor Boris Karloff en el paper de la criatura, amb el cap cúbic i dos cargols al coll. Fins i tot Joan tenia en ment aquest personatge: “Pensava que el monstre era aquell ésser dels dos cargols al cap de les pel·lícules”. Portaceli tenia molt clar que el monstre que creessin no tindria res a veure amb aquell, i així va acabar sent.  

Portaceli encara va anar més enllà, i va presentar una nova visió del text, diferent a la que ha estat la predominant en les adaptacions cinematogràfiques de l’obra de Shelley, que majoritàriament —obviant segurament la versió de Kenneth Branagh de 1994— van preferir centrar-se en el terror. La directora teatral va rebel·lar-se contra la imatge de Frankenstein que va crear Hollywood, que, segons ella, explica “una història tonta, patriarcal i amb estereotips masculins espantosos”. Per això, Portaceli va voler arribar a l’essència del llibre de Mary Shelley i centrar l’obra en preguntar-se qui és el monstre: el mateix monstre o qui el va crear, Victor Frankenstein, que no és ni capaç de donar la cara per explicar si és ell qui va crear la criatura. “La nostra cultura està molt influïda per uns estereotips que no m’han interessat mai com a ésser humà i com a dona menys encara”, assegura.

No hi ha comentaris

Publiqueu un comentari aquí