Godot s'acomiada amb un any de vida, quan encara no hem ni aterrat, quan encara estem als preliminars...
Pujar

Periodisme en perill d’extinció

Per Neus Molina i Álvaro Vicente

 

Una revista en paper i que apareixia el 5 d’octubre. Dos dies després d’una vaga, quatre dies després que Catalunya s’omplís d’urnes, de col·lectivitat, de lluita, però també de porres, improperis i agressions. Arribava Godot i ho feia amb la il·lusió i les ganes d’explicar la cultura des de la proximitat i l’horitzontalitat. Una cultura per tothom que fos crítica i integradora. Una revista que fos gratuïta i en paper perquè havia de ser accessible i propera.

 

No ens n’hem sortit. Godot s’acomiada amb un any de vida, quan encara no hem ni aterrat, quan encara estem als preliminars, escalfant per jugar el partit. Doncs així, en aquest coitus interruptus, tanquem. Us diem adéu.

 

Dir que els mitjans són gratuïts, que la informació és gratuïta és la gran fal·làcia on es mou el periodisme en els darrers anys. Res és gratis, tot és publicitat.

La publicitat, els anunciants, estan sostenint els mitjans de comunicació i finalment, de manera directa o indirecta són aquests els que decideixen el que es diu, el que no es diu i com es diu. Els branded content són el que abans s’anomenava publireportatges, el contingut redaccional vol dir que “si et poso publicitat tu em fas un article”. A més, en el cas dels mitjans online, els anunciants exigeixen que els webs on es troben els seus banners tinguin tràfic i per aconseguir-ho (per sobreviure) els editors estiren els titulars com si fossin un xiclet cap allò morbós, escandalós, cridaner… El clickbait ha arribat per quedar-se i nosaltres hem mort en l’intent de fer del periodisme quelcom rigorós i elaborat.

 

I el periodisme cultural, quin paper hi juga en tot això? Doncs ben poc, la veritat. El fet crític, analític, reflexiu, té cada vegada menys espai. El periodisme cultural s’ha reduït a ser altaveu d’altres negocis, com el del màrqueting. El periodisme no està per a vendre entrades, ni per a vendre llibres, ni per a vendre cançons, ni per a vendre sèries. El periodisme no és una eina de negoci… o no hauria de ser-ho. La gratuïtat d’Internet ha fet molt de mal al valor real de la informació. El periodisme està per explicar el que passa, des de diferents punts de vista, des d’enfocaments complementaris, i això és una feina que cada vegada està pitjor pagada, perquè senzillament no serveix per a vendre res, només per a tenir consciència.

 

Els articles d’opinió són escassos. Per què escriure si tenim Twitter?, les crítiques teatrals o cinematogràfiques cada cop són menys punyents i les ressenyes de llibres són massa breus perquè els espais de cultura cada cop són més minsos i els temes de tendències i de crònica social guanyen pàgines a cop de titular. No fos cosa que algú s’avorrís parlant de cultura, millor parlar de l’estilisme de Rosalía als Grammy en lloc del seu meravellós disc.

Els reportatges ja no són reportatges, són llistats de temes. Titulars com ‘Els 5 espectacles que no et pots perdre’, ’10 actrius que ho peten’ o ‘Les 8 pel·lícules que tothom hauria de veure’ converteixen el periodisme en enumeracions de consum per consumidors àvids de rapidesa, d’impacte, de click i de scroll. El lector que repassa des del mòbil dins el metro, el que descobreix els continguts des del Twitter i el Facebook. El lector monitorat per google, per Zuckerberg, el lector digital. El lector que cedeix les seves dades perquè les empreses sàpiguen si li agrada més el groc o el blau, la ginebra o el vodka, si vota ecologistes o és del Club del Rifle.

 

Godot no ha sabut posicionar-se en un mercat canviant on el paper desapareix i els continguts es defineixen a cops de bit. Hi ha alternatives, ho sabem, mitjans com el Salto, Infolibre, La Marea, eldiario.es, Sentit Crític o La Directa han trobat en els seus lectors-consumidors la seva font d’ingressos, la seva subsistència preservant la seva ètica. Sembla que el periodisme col·lectiu i responsable ens l’haurem de fer nosaltres i per a nosaltres, ja que la informació no és gratis i els periodistes no som algoritmes.

 

Godot tanca però seguirem en altres espais escrivint i estimant la cultura, fidels a la nostra idea del que entenem que ha de ser, perquè parafrasejant a Montserrat Roig “La cultura és l’opció política més revolucionària a llarg termini”

 

No hi ha comentaris

Publiqueu un comentari aquí