Per davant de l’objectiu de la seva càmera han passat els millors directors d’escena, actors, actrius, artistes... donant lloc a retrats de gran intensitat.
Pujar

Perfil: David Ruano, fotògraf d’escena

Per Oriol Puig /@ori_uri 

 

Rostres desencaixats, mirades esquives, cossos entrellaçats, somriures còmplices. Les fotografies de David Ruano capturen aquest instant, el fet teatral, i, amb ell, les emocions que recorren els actors. Sobre l’escenari, ells obliden la seva identitat i s’apoderen de les dels personatges, embolicats en una lluminositat especial davant la foscor del pati de butaques o amb un fons vermell com el de les fotografies de la nova temporada del TNC. Molt a prop, gairebé tocant la història dramàtica, actua amb sigil aquest fotògraf amb estudi a Cardedeu. Enveja Ros Ribas, el degà de les fotos d’escena: l’època que va viure, els romàntics anys 70 i 80. Defensa l’artesania en el teatre i la passió per la feina.

 

L’emergència de la figura del fotògraf d’escena —que documenta el procés de creació teatral des dels assajos fins a l’estrena de l’obra, oferint una fotografia que ja no és només informativa sinó sobretot artística i contribuint amb això a forjar una imatge singularitzada de la companyia i el seu arxiu teatral— va ser possible per la decisió de les autoritats polítiques de crear teatres nacionals estables i dotar-los d’uns pressupostos suficients, que permetien publicar catàlegs dels muntatges. Des dels anys vuitanta, les companyies —al marge d’excessos posteriors— van poder, a més de crear un repertori i de professionalitzar a un nodrit grup d’actors i tècnics, construir una imatge pròpia.

 

De la mateixa manera que la feina de directors com Pasqual, Marsillach, Mario Gas o José Luis Gómez, entre els principals, es pot entendre com una recuperació d’espais, autors i tradicions teatrals perduts o censurats durant el règim franquista, la fotografia d’escena, amb noms com Ros Ribas, va introduir a Espanya una manera moderna de concebre-la ja vigent en teatres europeus com el Piccolo de Milà de Giorgio Strehler, amb el fotògraf Luigi Ciminaghi. En els seus inicis, els fotògrafs feien servir els equips més lleugers i les pel·lícules ràpides per captar la imatge en moviment i transmetre l’energia del muntatge; ara, la tècnica digital allibera el fotògraf de la cambra fosca. El seu objectiu crida i cerca, sigui quina sigui la tècnica, aquells instants que semblen suspesos en el temps en què el personatge posseeix el cos i la veu de l’actor.

 

La fotografia amb nom propi

Parlar de la fotografia escènica en aquests darrers anys, és parlar de David Ruano. Als 15 anys ja es dedicava a la il·lustració. Als vint-i-pocs, la revista Escena li va demanar que fes fotos de Fira Tàrrega i, des de llavors, no ha deixat la càmera. Té un arxiu espectacular. Ha retratat una bona pila de muntatges escènics dels teatres més importants del país. Un repàs per la seva trajectòria professional suposa la reconstrucció de la història de l’art dramàtic a Catalunya en els últims anys. Una història que pot ser oblidada per la pròpia condició d’espectacle efímer del teatre, però de la qual Ruano s’ha convertit en testimoni excepcional, deixant milers d’instantànies que la documenten sense que per això les seves imatges perdin aquesta sensació de fugacitat inherent a les representacions dramàtiques.

 

Des dels seus inicis, s’ha fet un nom en el món teatral i un nom entre els professionals de la fotografia, no només per projectar un estil propi —ambients amb poca llum; indiferència envers la imatge perfectament enfocada; primers plans dramàtics dels actors captats en moments decisius de la seva interpretació; elegants plànols frontals de l’escenari quan el teatre és a la italiana; imatges de la “cuina del teatre”, preses durant els assajos, amb el director transmetent impressions i instruccions als intèrprets o enxampat en una solitud reflexiva enmig de l’elenc, etc.—, sinó sobretot per la seva capacitat per entendre el projecte i l’estil de cada director.

 

Per davant de l’objectiu de la seva càmera han passat també els millors directors d’escena, actors i actrius, artistes d’altres latituds, donant lloc a retrats de gran intensitat perquè, tal com suggereix Ruano, és dels pocs fotògrafs que saben fixar el moment en què un actor s’abandona, es deixa portar pel seu personatge. A més d’aquests retrats, les imatges d’escena s’han convertit en una eina fonamental per a dramaturgs, escenògrafs, il·luminadors i responsables de vestuari. La seva capacitat de suggeriment, aquesta que el fa capaç de sintetitzar en una imatge l’atmosfera d’una representació, transcendeix també els límits del document i fa que les seves fotografies adquireixin gran valor no només per als professionals i amants del teatre i la música, sinó per al públic en general.

No hi ha comentaris

Publiqueu un comentari aquí