Els integrants de La Veronal estan immersos en Pasionaria, un nou espectacle es podrà veure a Barcelona el 25 i 26 de juliol al Grec.
Pujar

Passió pel retrofutur

Per Clàudia Brufau /@claudiabrubo

 

“Ja són les dues. Pausa per dinar!” avisa Marcos Morau a les ballarines, ballarins i als dos tècnics que deambulen concentrats per la sala gran del Graner. El panorama és hipnòtic. La monumental escenografia dissenyada per Max Glaenzel engoleix les persones com si fossin ninotets de Polly Pocket. Des que m’he colat a la sala, he pogut observar els integrants de La Veronal treballant per escenes, com figures d’un quadre de Pieter Brueghel, el Vell. Lorena Nogal, Marina Rodríguez i el ballarí israelià Shay Partush repassen un trio davant d’un mirall. Darrere seu, sobre un banc llarguíssim, Núria Navarra, Sau-Ching Wong, Chey Jurado i dos ballarins més compten frases sota la supervisió d’Estela Merlos (assistent de moviment). I, en un altre racó, vora la finestra, en Marcos mateix segueix en estèreo visual –en directe i des de la tauleta– un duet al terra d’Ariadna Montfort i Àngela Boix. Són primeríssims plans de Pasionaria, l’espectacle que estrenen als Teatros del Canal el 2 i 3 de juny, i que es podrà veure a Barcelona el 25 i 26 de juliol en el Grec.

 

Sense passió, però amb humor

“Per mi, Pasionaria és un planeta, un espai una mica virtual que s’assembla a una cosa que vindrà. S’inspira en un lloc emocional com Melancolia de Lars Von Trier”, em descriu en Marcos. L’imaginari de La Veronal s’ha desplegat a partir d’una topografia real o fictícia des que la companyia, fundada a València en 2005, va començar a despuntar en l’escena barcelonina. Han batejat les seves peces amb noms d’indrets d’arreu del món, i han acabat estenent el seu segell per bona part del mapamundi. Actualment, La Veronal i Marcos Morau –que han girat extensament amb espectacles com Rússia (2011), Siena (2013) o Vorònia (2015)– són un referent de la dansa contemporània en tot el món, i han creat peces per companyies com la Compañía Nacional de Danza, el Ballet de Rotterdam, el Skånes Dansteater o el Royal Danish Theatre. Repassat el currículum, tornem al que ens ocupa: Pasionaria.

La Veronal pren la paraula “pasionaria” per anul·lar-la, conscients de la força que evoca i que ens pot remetre a la figura de Dolores Ibarruri o bé donar a entendre una manera d’abraçar la vida amb molta vehemència o ràbia. “Com Caravaggio, que és el pintor de la foscor, però que en els seus quadres hi ha llum”, m’explica en Marcos, i afegeix: “parlem d’una cosa que s’ha perdut”. Darrera d’aquesta emocionalitat escèptica rau una especulació sobre el futur en relació a una reflexió sobre el present. D’una banda, fins a quin punt s’assemblaran els robots als humans? Sentiran com nosaltres? I de l’altra, cada vegada estem més anestesiats davant l’entorn. “No vull fer un Blade Runner megaseriós”, em confessa en Marcos, que m’il·lustra la declaració amb exemples de la peça, entre paraules i gestos. La majoria de les obres de La Veronal estan més impregnades de serietat que de comicitat (tot i que algunes tenen moments molt esbojarrats), però aquesta exploració del futur l’afronten en clau d’humor, com si es tractés d’una sitcom.

 

Dansa envasada al buit

Com es tradueix tot això en dansa? “Ens proposem fer un duet d’amor sense amor, un duet de passió sense tocar-nos.” En el fons, aquest treball desprès d’emocions li ve de llarg, perquè a la sala d’assaig es toquen poc les emocions. És amb la il·luminació, el vestuari i el so que la ballarina es transforma en personatge. Morau posa un exemple molt clar: “és com si un androide es convertís en una cosa més humana gràcies al context”. Però, en el cas de Pasionaria fan un pas més enllà i intenten que els intèrprets siguin aliens al context. Malgrat que sembli fàcil fer veure que no se sent res, la dansa en si mateixa porta una càrrega emocional. Com si fos un científic que s’hagués passat mesos tancat en un laboratori, en Marcos em deixa anar la fórmula amb entusiasme: “envasem la dansa al buit”, i em descriu el procés: “ens hem imaginat que els ossos són ferros i la pell, plàstic; o que quan dos ballen no hi ha encaix, sinó un xoc”.

 

El retrofutur és nostre

El futur té gust retro. Pablo Gispert (El Conde Torrefiel) i Celso Giménez (La Tristura), que van parir La Veronal amb en Marcos fa més d’un dècada, enguany també estrenen obres que dirigeixen la mirada cap al futur (La Plaza d’El Conde de Torrefiel es presentarà al Grec el 5 i 6 de juliol al SAT). En Marcos s’explica aquesta coincidència com una necessitat generacional i creu que, com a millennials sènior, senten una nostàlgia pels objectes de la infància, com els cassets o els telèfons de cable. Pasionaria és un indret entre allò digital i analògic. Tornar a Regreso al futuro, és a dir, imaginar el futur des dels noranta. I per traslladar-nos-hi, en Marcos va encarregar a Max Glaenzel “una escenografia de Teatre Nacional en plan ‘ara baixa la Colometa’”, un espai familiar que ens soni, perquè el que passa és molt marcià.

No hi ha comentaris

Publiqueu un comentari aquí