La primera novel·la de Toni Quero (Sabadell, 1978), que va guanyar el darrer premi Dos Passos, és una rara avis en el nostre panorama literari.
Pujar

Párpados, que la vida iba en serio…

Per Laura Conde /@LauraConde5

 

La primera novel·la de Toni Quero (Sabadell, 1978), que va guanyar el darrer premi Dos Passos, és una rara avis en el nostre panorama literari. Un llibre que podia haver estat escrit per un jove de Wisconsin crescut entre la foscor de McCarthy, l’estranyesa de Faulkner i aquell lirisme inconfusible del Richard Ford d’El cronista d’esports. Párpados no és una novel·la fàcilment classificable, com tampoc ho és un escriptor que té una feina d’oficina de vuit hores, viu allunyat de l’star system literari i no somia amb viure de la literatura, sinó més aviat amb tenir-la sempre al seu costat, a punt per exorcitzar els dimonis que porti la vida. Quero és un vell amic dels lectors de poesia des que va publicar Los adolescentes furtivos (2009), Premio Internacional de Literatura Antonio Machado. I Párpados és una novel·la decididament poètica, que narra el road trip d’una parella en els seus vint-i-bastants (una època de la vida, diu l’autor, especialment complicada) des del Delta de l’Ebre a diverses ciutats europees. Durant aquest periple la seva relació evoluciona, involuciona i torna a evolucionar, i Quero acaba fent que cadascun dels personatges “trobi la seva pròpia resposta a un viatge que els canviarà la vida”.

 

 

Pessoa i Roth, lluny de la faràndula

 

És, sens dubte, una novel·la sobre la joventut, “un jovent que lluita per no arribar a la maduresa amb tot el que suposa, que s’allunya de la realitat a través de l’art: ella pinta i ell fa fotos, mira la vida des del visor de la seva càmera”. Un jovent sensible i il·lustrat, potser el més format de la història però amb poques eines per enfrontar-se a una realitat “que els obliga a prendre decisions”. Quero es declara feliç lluny de la faràndula, vivint la vida com aquell Pessoa que escrivia quan sortia de l’oficina, i sentint-se més proper a Aldecoa, Marsé i, sobretot, Steinbeck o Roth que a molts escriptors de la seva generació. De fet, igual que el vell Philip, Quero ha construït un personatge masculí magistral, sobre qui realment recau, tot i que en aquest cas les aparences puguin enganyar, tot el pes de la novel·la.

No hi ha comentaris

Publiqueu un comentari aquí