Sala Atrium engega una temporada amb mirada femenina
Pujar

Paraula de dona: elles tenen la veu

Per Neus Molina / @neusmolina

 

Sala Atrium engega una temporada amb mirada femenina. Essent conscients de les dades que apunten a la poca presència de dones creadores a les sales catalanes, i sense obviar l’afer Lluís Pasqual, l’Atrium presenta un cicle on elles són les protagonistes, amb espectacles creats, dirigits i interpretats per dones.

 

Perquè les nostres directores, dramaturgues, escenògrafes, il·luminadores i actrius tenen moltes coses a dir i cal que el seu altaveu sigui sobre un escenari. Dones que parlen de conflictes, sentiments i experiències personals aportant la seva mirada per a un públic universal.

 

Aquí “de Santander a NY”, de Queralt Riera

Del 12 al 30 de setembre

Una dona apareix a la Grand Central Station de Nova York lluint un vestit de núvia amb una enorme taca de sang. En un monòleg íntim, desdoblat en tres actrius, que transita entre el seny i la bogeria, ens explica com hi ha arribat, què és la taca del vestit, qui és ella i d’on ve. Una vida qualsevol, que es va esquinçant fins a trencar-se del tot.

 

 

Veu de dona, de Les Fugitives

De l’11 al 28 d’octubre

Quatre dones decideixen submergir-se per tal de descobrir la realitat d’aquesta societat occidental aparentment igualitària. En endinsar-se s’adonen que encara en ple segle XXI les dones són excloses de les esferes de poder, agredides sexualment i educades per ser esveltes, mares, sensibles, impecables i… infelices.

 

 

Una dona en el mirall, de La Pulpe Teatro

De l’11 al 18 de novembre

Aquesta és la història de quatre dones que no acaben de trobar un lloc a la societat, però tampoc no el troben en sí mateixes. Les àvies, per la pressió de l’ull extern; les netes, per la censura de l’ull propi. Com si veiéssim les seves vides en un mirall, potser la història que ens expliquen sigui un reflex distorsionat.

 

 

My low cost revolution, de Fundación Agrupación Colectiva

Del 21 de novembre al 7 de desembre

Un homenatge al fet de no estar sempre a tope. Una investigació sobre com podria ser la nostra revolució i quins abismes hi ha entre la teoria del carrer i la pràctica d’accionar. Hi ha gent que lluita i una altra que protesta.

 

 

La mujer más fea del mundo d’Ana Rujas i Bárbara Mestanza

Del 12 de desembre al 6 de gener

La mujer más fea del mundo és una declaració d’amor i una anàlisi profunda sobre la lletjor, un crit a la revolució, a la batalla, a la guerra. Un muntatge que analitza sarcàsticament el paper que el cos físic exerceix en el món i com aquest està encadenat al grau de felicitat al que una persona pot aspirar. Perquè ara ha arribat el moment de reivindicar la lletjor i cremar tota la resta.

No hi ha comentaris

Publiqueu un comentari aquí