Oriol Pla torna a escena amb l’aventura “familiar” Travy, al Teatre Lliure
Pujar

Oriol Pla: “L’èxit em fa por perquè en aquesta ‘nova’ societat tendim a cremar les coses massa ràpid”

Per Carme Parras / @carmeparras

 

Confesso que aquest estiu moltes nits m’he allitat amb l’Oriol Pla. Al cap! He vist la sèrie El dia de mañana on, en el paper de Justo Gil, se’t clava a l’ànima. Una cosa m’ha dut a l’altra i sense voler-ho he recuperat Truman i Incerta glòria i l’he recordat com a Carlo a Ragazzo i a Be God Is ballant, saltant, suant… donant-ho tot… al límit. I quan el veig, amb el telèfon enganxat a l’orella, a la Plaça Margarida Xirgu, davant del Teatre Lliure on assaja un artefacte teatral que encara no sap massa bé cap a on el durà, hi veig un bocí de cada un d’aquests personatges.  I sense poder-ho evitar aixeco la mà i el saludo, com a l’amic amb qui he passat agradables estones. I ell somriu, apaga el mòbil i, amb aquella naturalitat que el caracteritza, em proposa anar a fer un toc i xerrar una estona… I sota un cel que amenaça pluja em parla de risc, de límits i s’encongeix davant els elogis, i fuma i es grata el cap i gesticula…  i ho dona tot, una altra vegada…

 

“Penso que encara podria donar una mica més. Crec que em ve de l’herència familiar del teatre de la generositat. A mi m’agrada acabar cansat! Si no acabo cansat penso que hi ha alguna cosa que no ha anat bé. I és molt guai veure algú a escena suant la cansalada… arriscant-se… Sí, sí, intento donar el màxim. És aquesta cosa com de nen petit quan diuen ‘venga, i ara, a córrer’ i comences a córrer a tope guauuuu!”

 

Els límits qui els posa? Tu, el personatge, el director…? Cada moment és diferent?

No, jo no poso límits, me’ls vaig trobant i vaig veient,  això no funciona, aquí m’he passat de límit o de cansament! Un amic, home de teatre, l’Eusebio Lázaro, va venir a veure Ragazzo i en acabar em va dir “estabas demasiado al límite” i em va fer la comparació amb els cantaores de flamenc, em va explicar que mai canten al màxim, sempre tenen com un marge de seguretat, i trobo que és molt maco.

 

El crític Marcos Ordóñez fa dos anys i mig ja parlava d’ “El gran momento de Oriol Pla” i el gran moment segueix…

Al Marcos l’admiro molt. Vaig llegir el títol de l’article i no vaig continuar perquè pensava: “ostres, si aquest és ‘mi gran momento’, què vindrà després?”. Però sí, no he parat de fer coses… Però jo sé que tot són onades perquè ho he vist en la professió. De vegades encaixes en els projectes i de vegades no, i depèn de moltes coses. De vegades camino cap a la por pensant que el projecte és un risc i que em sortirà malament… Però intentes fer les coses bé i al final la gent confia en tu… i una cosa et porta a l’altra.

 

Com el vius tu aquest gran moment?

El visc de tots colors, amb satisfacció, amb por, amb relativització… Com que és tan eteri intento no donar-li massa importància. El gaudeixo tot el que puc.  

 

Et fa por parlar d’èxit?

Sí, sí, em fa por! Perquè en aquesta “nova” societat tendim a cremar coses i em fa certa por… El teatre m’ha donat els moments de preocupació i angoixa més forts de la meva vida, i els moments més alegres i més poderosos en el sentit interior.

 

No deixa de ser un espai de llibertat, no?

Sí, exacte, és un moment en el que puc escollir. M’adono que aquells passos que vaig fer i que no sabia cap a on estava anant, al final m’han dut on soc ara, i estic content de veure que la gent confia en mi i que em dona l’oportunitat d’aprendre i de compartir amb altres artistes. Això és el més bonic i és el que valoro.

 

I sentir-te acompanyat i reconegut pel públic…

És preciós! El primer bolo que vam fer amb Be God Is, a Casa Orlandai amb gent estimada, vam acabar dient “però què ha passat? Quina harmonia!”, i això és genial! Veure que a la gent li agrada el que fas, estar al teatre i veure que està ple i que s’esgoten les localitats i que allò t’ho has inventat tu amb els teus amics dius: “que bonic!”.

 

És el que dona sentit a allò que fas?

Sí, és un acte màgic! Encara no sé molt bé què és això del teatre… Però si que és fort de vegades, quan fas exercicis de clown que t’exposen molt i de cop la gent riu molt i no saps què està passant, però a tots ens uneix una energia. Cada segon és únic i això encara té més valor. El valor efímer del teatre no el té l’audiovisual i és fantàstic! A Be God Is tenim com tres checkpoints per comprovar si funciona o no, i quan el públic riu a la primera entrada dius ja està, ja som amics, ara anem a passar-nos-ho bé. Els estens la mà, i si te l’agafen, anem junts on vulguem.

 

Travy, el muntatge que presenteu al Lliure, és un homenatge a una manera d’entendre el teatre. Com neix?

Neix d’aquesta mena de melangia de la infantesa, d’una comunió molt curiosa… veure’ns a tots quatre, mons pares, ma germana i jo a l’escenari. He crescut en un espai on la majoria de les  coses passen pel teatre o per l’expressió artística. De petit, amb 5 o 6 anys, ja actuava amb els meus pares en espectacles de carrer, cercaviles, i cada cop ho fem menys perquè aquest tipus de teatre que ells van liderar ara és residual. Travy és un homenatge a les famílies de teatre i, egoistament, és una manera d’entendre’m a mi mateix…

 

Els pares què van dir…

Endavant, endavant, endavant! A tope!  Zafarrancho! La família s’ha anat transformant i volem explicar una mica tot això, l’acceptació de que les coses canvien, que poden morir també…

 

 

I com està sent el procés creatiu?

La dramatúrgia és d’en Pau Matas i meva. Vam començar en base a un conte sobre una família d’artistes de teatre que estan obsolets, que ja no els funciona allò que feien i intenten fer una última obra de teatre per sobreviure. Estem posant ordre al caos. Mai m’havia trobat en un procés d’aquesta responsabilitat, però tenim un equip espectacular que no para de proposar coses! És com travessar un bosc, anem apartant i anem descobrint coses noves. És tot tan pur que és molt bonic

 

I et sents còmode dirigint?

N’estic aprenent, m’atrau la creativitat i el fet d’inventar-se coses. Estic aprenent què implica. Hi ha tantes maneres de dirigir…

 

I després de Travy?  

M’agradaria seguir amb Espai Dual, girar l’espectacle i poder fer algun muntatge nou. Estic intentat entendre què és el que em fa més feliç i anar cap allà.

 

Imatge: La comanpanyia Espai Dual en un moment de la representació de ‘Be God Is’

 

I què és el que et fa feliç?

És un espai creatiu on la feina et porta a jugar i a riure i a vibrar! Treballar amb gent amb qui m’entenc humanament si no, no em ve de gust. Si la birra de després no funciona, no importa què facis…

No hi ha comentaris

Publiqueu un comentari aquí