Si no som capaços de frenar en sec, revisar què estem fent amb la nostra culturai amb les obres que produïm i programem, difícilment podrem considerar-nos “gent de cultura”. Una opinió de Sem Pons
Pujar

On ha quedat la ideologia?

FOTO:: Una periodista protesta contra Putin, Le Pen I Trump a Moscú. PAVEL GOLOVKIN(AP)

 

Per Sem Pons. Periodista i activista LGTBI/ @semponspuig

 

La crisi econòmica global ha tingut conseqüències de tota mena en el sector cultural. Una de les més sonades és, sens dubte, la manca de risc que els teatres prenen a l’hora de programar espectacles. Quan l’ombra del fracàs és allargada, s’opta per representar obres de teatre de tipus comercial, per a tots els públics. I, en un moment com l’actual, on la crispació és màxima a banda i banda de l’espectre ideològic, els teatres han optat en la seva majoria per oferir productes que no molestin.

 

Però, si el teatre no molesta, no sacseja, no remou… què estem fent? Som valedors, encara, de dir-nos a nosaltres mateixos i als altres que el que fem és cultura? O ens hem autorelegat al sempre infamat “oci”? Si hom fa l’exercici de situar els teatres catalans en una escala de 0 a 10, on 0 és l’esquerra radical i 10 l’ultradreta, trobarà seriosos problemes per fer-ho. Tenen identitat i projecte propis els teatres actuals, més enllà de l’estètica? Hom podria intercanviar de teatre els espectacles que actualment es representen i no passaria res. Teatres sense ànima, que neden contracorrent intentant sobreviure a la crisi. Però, sens dubte, si el públic ha desconnectat del teatre, és perquè no hi troba veritat, ni s’hi sent reflectit ni interpel·lat, i perquè veu com el creador televisiu o l’escriptor de columnes online és més compromès amb el seu dia a dia.

 

On són els teatres amb una marcada voluntat editorial? On són els projectes feministes, antiracistes i que cerquen la diversitat afectivosexual damunt els escenaris? On han quedat els projectes innovadors, les sales que arrisquen amb voluntat de sorprendre, d’atrapar i de captivar l’espectador? Les programacions amb certa coherència, no tan sols estilística o idiomàtica, sinó també temàtica o ideològica? Admetent que el nombre de produccions és molt reduït i que costa aconseguir-ho, crec sincerament que es pot fer millor. I si cal, que les administracions (ai, aquelles que sovint no saben què fer-ne, de nosaltres, pobres agents culturals) ajudin a que trobem el camí.

 

El teatre que estem fent actualment, salvant honroses excepcions, és asèptic, indolor. Procura no ofendre ningú, i acontentar el màxim de persones possible per seguir sent comercial i poder sortir-se’n. No tenim un país tan gran com per fer productes destinats a un target molt concret, pensaran alguns. Hem d’arribar a tothom. Però tot el teatre, tot el que fem, és polític, encara que no ho creguem. Si no fas teatre amb voluntat feminista, el que estàs reivindicant, sense voler-ho, és l’statu quo, el costat de l’opressor.

 

Així que, si no som capaços de frenar en sec, revisar què estem fent amb la nostra cultura i reflexionar sobre quin missatge estem llançant a la nostra societat amb les obres que produïm i programem, difícilment podrem considerar-nos “gent de cultura”. Ni tan sols progressistes. I davant de l’ascens de Bolsonaros, Trumps i Abascals, hauríem de revertir com sigui la situació. Espero que hi siguem a temps.

 

No hi ha comentaris

Publiqueu un comentari aquí