Calixto Bieito (Miranda de Ebro, 1963) és un dels directors d’escena espanyols més internacionals.
Pujar

“Obabakoak es mantindrà per sempre”

 

Per Aída Pallarès / @aidapallares

 

Calixto Bieito és un dels directors d’escena més sol·licitats d’Europa. Tenir Bieito d’artista resident suposa, explicava fa uns anys el periodista Andreu Gomila, marcar perfil internacional, cosa que aquí no hem sabut aprofitar. Ni amb Bieito, ni amb ningú del seu calibre. Simplement, no en sabem. Aquí l’hem insultat, aquí l’hem menystingut, aquí fa anys que no el veiem. I quan ve omplim els diaris de grans titulars: “Cómo destrozar una ópera”, “Polémico Bieito” i unes quantes perles més. Ara tindrem la seva versió, la seva visió, de la novel·la de Bernardo Atxaga durant cinc dies al Lliure de Montjuïc. Aprofitem-ho. Reivindiquem-lo. Barcelona necessita més Calixto Bieito.

 

Per què Obabakoak? Què t’atrau de la novel·la d’Atxaga?

Tot. M’atrau tot. És tota una vida, parla de l’amor, de l’odi, de la gent, de la literatura, de l’art i la seva funció, de la infantesa, del fet de fer-se gran. Ho té tot. Obabakoak està plena d’aquest llenguatge poètic, d’aquest misteri.

 

Com es traduirà a escena?

He optat per fer un espectacle molt multidisciplinari, gairebé una instal·lació de so i visual on intervenen els actors i les paraules. La novel·la està composta per 26 relats que configuren una mateixa realitat.

 

Com serà l’adaptació? Hi haurà un fil conductor com a la pel·lícula de Montxo Armendáriz?

No. La novel·la té una frase molt maca que diu “el que l’atzar ha reunit que l’autor no ordeni” i he decidit fer cas a Bernardo Atxaga. Un conte és un poema i l’obra són diferents contes amb onze veus. He decidit fer un gran trencaclosques, un poema musical per a onze veus i onze bicicletes. No volia donar una visió unívoca de la novel·la, seria com fer Cien años de soledad. He intentat captar l’essència, la poesia i la tradició oral. De fet, l’euskera s’ha mantingut per la tradició oral. Exacte. No hi ha hagut una gran tradició escrita en euskera i té un sentit que alguns d’aquests contes es recitin i s’interpretin.

 

Per això també has optat per fer-ho en versió original i sobretítols en català?

Sí, és una llengua molt maca i sona molt bé. A més, estic molt acostumat a treballar en diverses llengües. He de dir, però, que la traducció en castellà està molt bé, perquè el castellà del Bernardo és preciós, però va canviar fragments.

 

Ja no existeix el món d’Obaba? Atxaga deia que cada cop és més difícil de veure i escoltar, però que no ha desaparegut. Que està en el llenguatge, en una cançó, en una història…

Jo crec que no, que no ha desaparegut. És un món prefreudià però alhora hi és tot. La histèria, la por, la ira… I això no pot desaparèixer. És un món que esdevé molt concret i alhora universal. Crec que és un món que es mantindrà per sempre. Com a mínim és el que jo vaig sentir un dia, passejant amb ell per Asteasu. És curiós perquè ara amb Días de Nevada, la seva última novel·la, ha fet el camí a la inversa. D’un univers gran ha anat a un de petit.

 

A la novel·la hi ha, també, una melancolia per la pèrdua d’un món que ja no existeix. Fa 30 anys de la novel·la. Com estem ara? Se’ns ha menjat la modernitat?

Sí, però encara hi ha bicicletes. Crec que les coses han canviat molt a nivell tecnològic, però és una velocitat que no es correspon amb els canvis emocionals que patim les persones.

El teatre ha de remoure a l’espectador?

Sí, ha d’emocionar i ha de fer pensar.

 

El consistori de Bilbao et va venir a buscar i et va demanar que connectessis l’Arriaga amb la resta d’Europa. El teu objectiu, a més, és convertir Bilbao en un referent del teatre europeu. Com es fa això?

Bilbao és una ciutat amb molta obertura, gràcies al Guggenheim també, i estan molt orgullosos del Teatro Arriaga. El cuiden i veneren. Crec que per aconseguir que el teatre sigui realment conegut cal invitar i viatjar. És a dir: treballar en doble direcció. Per això també potenciaré la programació internacional.

 

A l’Arriaga, en principi, només hi estarà 4 anys. Creus que és necessari anar canviant, que un artista no es pot passar més de 8 o 10 anys dirigint un teatre, sobretot si aquest rep finançament públic?

Depèn, però en general crec que és sa canviar cada cert temps. La norma haurien de ser uns 8 anys, que són els que necessites per pensar i desenvolupar un bon projecte. Però hi ha casos de directors que han fet una gran feina durant vint anys, per exemple…

No hi ha comentaris

Publiqueu un comentari aquí