Llibres i novetats editorials que han vingut per quedar-s'hi, de la mà de Laura Conde.
Pujar

Novetats literàries per a la tardor

Per Laura Conde /@LauraConde5

 

ORDESA, DE MANUEL VILAS

Alfaguara, 2018

 

Tothom parla de Manuel Vilas, i d’aquesta novel·la fantàstica, devastadora, que ha estat un fenomen del boca-orella aquest 2018. Tot i que Vilas és un vell amic dels lectors, que ja havia demostrat el seu pols narratiu a Los inmortales (Alfaguara, 2012) o Lou Reed era español (Malpaso, 2016), aquesta magistral Ordesa és, potser, aquella obra de maduresa que reconcilia l’autor amb els seus fantasmes, en què finalment acaba parlant dels grans, dels únics temes: la relació amb els pares, la mort, les arrels, els episodis que marquen una vida. Poètica, dura, farcida de fragments que et congelen la sang: “¿Te has fijado, papá, en la inmensa ruina del universo, en esa soledad del tamaño de los muertos humanos y esa luz en que te has convertido?”.

 

 

L’ART DE PORTAR GAVARDINA, DE SERGI PÀMIES

Quaderns crema, 2018.

 

Cadascun dels tretze contes del darrer llibre de Sergi Pàmies és, a la seva manera, una mirada perplexa amb un punt de malenconia sobre un món que l’autor només sap mirar des de la ironia. Com ja havia demostrat en altres ocasions, la prosa de Pàmies, depurada, lleugera, allunyada de la lírica, amaga una mirada profunda i intel·ligent sobre una realitat que, en el cas d’aquest llibre, té molt d’autobiogràfica. El Pàmies de L’art de portar gavardina és el loser que som tots una mica, de vegades patètic, d’altres digne, d’altres demanant a crits que algú li llepi les ferides. En tot moment, això sí, plenament conscient de la seva condició.

 

 

EL CEL NO ÉS PER A TOTHOM, DE MARTA ROJALS

Anagrama, 2018.

Marta Rojals s’ha consolidat amb aquesta tercera novel·la com una de les veus més poderoses de la narrativa catalana contemporània, i ha construit una obra, El cel no és per a tothom, tan interessant com –i què?– en ocasions irregular. El llibre explica la història de la família Costa durant 40 anys, amb uns personatges ben dibuixats, amb aristes, i alhora tots els canvis socials i econòmics que els acompanyen mentre canvien ells. La novel·la té ritme sense ser rodona, està ben estructurada, ben narrada, té grans diàlegs, personatges que muten i moments de grandesa literària, tot en una prosa alhora fresca i sensible.

 

 

ELS DICS, D’IRENE SOLÀ

L’Altra Editorial, 2018.

El darrer premi Documenta és, sens dubte, un dels més interessants dels darrers anys. Els dics és una història ambientada en un petit poble de Catalunya, un paisatge que l’autora coneix molt bé malgrat que viu a Londres des de fa uns anys. La de Solà és una prosa nua i evocadora, poètica i profundament plàstica (l’autora treballa al món de l’art a Londres). Una prosa clàssica –amb influències, diu l’autora, com la Víctor Català i, afegiríem, també una mica dels contes d’Ana María Matute– però alhora experimental, que planteja petits jocs literaris als lectors i acaba sent fragmentària, inquietant, en aquest sentit absolutament post-moderna.

 

 

APOLO, 75 ANYS SENSE PARAR DE BALLAR, EVA ESPINET

Coma Negra, 2018.

De vegades no som conscients de pertànyer a una generació fins que passa el temps i ens arriben a les mans llibres com aquest, que et recorden que t’has fet gran i que cada cop que has tancat aquesta sala mítica del Poble-Sec has posat, d’alguna manera, el teu gra de sorra en la construcció de la història musical i cultural de Barcelona. La sala va començar sent un parc d’atraccions indoor el 1943, que convivia amb una sala de balls de saló, Baile Apolo, fins convertir-se en l’epicentre musical de Barcelona, en un dels clubs més importants del món i en l’eix vertebrador de la cultura undergound a Catalunya. Aquest llibre repassa la història de la que, en paraules d’Òscar Broc, és “la catedral musical de Barcelona”.

 

 

MÓN VOLÀTIL, DE FRANCESC TORRALBA
Columna, 2018.

La societat líquida de Bauman s’assembla bastant a aquest món volàtil que el filòsof Francesc Torralba descriu en un llibre que ens ajuda a entendre fenomens com l’excés d’informació, la sobreexposició pública, i aquesta angoixa inherent a les societats contemporànies que s’explica, en bona part, per la banalització de conceptes com el de felicitat. En un to pedagògic, proper i amè el professor de filosofia no pretén esdevenir, afortunadament, un gurú de l’autoajuda i donar-nos pautes per ser feliços, sinó simplement ajudar-nos a conèixer un món al qual ens podrem enfrontar millor si sabem de quin peu calça.

No hi ha comentaris

Publiqueu un comentari aquí