MÀTRIA. La generació que va viure la Guerra Civil són els “indecibles”. La generació següent, els “innombrables”. Nosaltres els “impensables”....
Pujar

“Nos engañaron y les creímos”

 

Per Neus Molina / @NeusMolina

 

Màtria, la història des dels marges

“Los que han hecho este desastre son los de mi generación y es a mi generación a quien corresponde arreglarlo”. L’Ángela Pitarch Isart és la mare de la Carla, la protagonista o coprotagonista de Màtria. L’Ángela és la mare que va creure, confiar, esperançar-se i callar després de 40 anys de dictadura. “Era lo que se hacía, no hablábamos de muertos, de desparecidos, de lucha. El dolor era íntimo. No llorábamos, avanzábamos”. L’Ángela també és la veïna que es va creure allò de la transició modèlica i de la democràcia, aquesta transició que va aprovar una constitució que molts no hem votat i que encara seguim “a pies juntillas”, una constitució que va legalitzar partits (amén) i que apareix i desapareix com el Guadiana en funció dels interessos dels qui governen. Dels qui encara silencien (o detenen) un sector i permeten que es mantinguin dempeus mausoleus mastodòntics per criminals. Els dels discursos oficialistes i oficials. El discurs dels vencedors.

 

Els desapareguts dels marges.

Màtria arriba a Barcelona, a l’Ateneu Popular de 9 Barris,  precedida d’un gran èxit a la seva estrena a FiraTàrrega i el seu posterior pas pel Temporada Alta. El muntatge que formava part del programa de suport a la creació del festival targarí és la segona proposta escènica de Carla Rovira, actriu, directora, dramaturga i educadora social. Màtria parteix d’un fil conductor que la creadora va anar disseminant a mesura que avançava en el procés creatiu. El punt de partida va ser la descoberta de les cartes del seu tiet Enrique Isart, afusellat l’any 1939 pel franquisme i desaparegut des de llavors a una de les múltiples fosses comunes que encara hi ha als marges dels camins de la “querida España” que cantava Cecilia. El muntatge també grata en la memòria històrica, en la individual, la familiar, la femenina i la col·lectiva. Un desaparegut és com una matrioixca, diu Rovira, genera identitats infinites i abstractes que “no tienen cuerpo o tienen demasiado”, una història dins una altra. Màtria és al final aquesta història des dels marges, des dels vençuts però també des de la màtria en contraposició a la pàtria. Mentre els homes fan la guerra són les dones les que “netegen la sang a casa”,des del fingit oblit de la versió oficial (la no-versió).Així, Màtria explica la història des de l’espai femení, des del cercle, l´única forma geomètrica sense jerarquies que deia Sarah Kane “perquè tothom esta a la mateixa distancia del centre” però també reivindica recuperar la memòria com a societat, la memòria comuna del dolor i de les dones silenciades que feien política des de la íntimitat. L’obra també analitza l’amnèsia que ens ha portat on som ara, a un procés de superació del conflicte des del mecanisme de “passar pàgina”. “Hem decidit no explicar el que passa actualment, la informació va massa ràpid i cada dia és canviant, fem arts escèniques, no som al Twitter. Però, tot i no parlar directament de la situació de l’aquí i l’ara, parlem de la Transició, de com de malament es va fer i de com n’estem vivint les conseqüències” apunta Laura Blanch, productora del muntatge. “El públic s’acaba fent la seva història i traient les seves pròpies conclusions, aquest és el poder del fet escènic”, apunta l’actor Marc Naya. Som la generació de “lo impensable” diu Rovira. La nostra, la d’ara, la generació que vam viure dins la Transició modèlica que ara ens escup a la cara. “Nos engañaron —diu Angela—… y les creímos”.

No hi ha comentaris

Publiqueu un comentari aquí