Per fi podrem veure exposada la col·lecció del Museu d’Art Contemporani de Barcelona
Pujar

No m’ensenyis art si no el puc comparar

Per Clàudia Rius / @ClaudiaRiusL 

 

Si només hi hagués una obra d’art al món, com podríem saber que és bona? Quedeu-vos amb aquesta idea, perquè us en vull parlar arran d’un fet. Fins ara, el Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA) tenia la seva col·lecció guardada en un gran fons i només en treia obres quan era necessari —per a una exposició concreta, per exemple—, però a partir del 5 d’octubre exposaran aquesta col·lecció de forma permanent.

 

Serà a la primera planta del seu edifici, el Meier. I per això cal que tornem a la idea principal. No podríem entendre la Història de l’Art sense tenir en compte una constant comparació entre autors, obres i etapes, que serveix per dinamitzar aquesta disciplina i permetre’n la seva constant evolució.

 

No podem valorar l’art a través d’una sola peça. Els col·leccionistes ho saben: per tal d’aconseguir un conjunt artístic significatiu, el primer que cal fer és dur a terme una bona recerca, posicionar una creació respecte les altres i comprar la que tingui més valor. Però amb això no n’hi ha prou. Cal tenir en compte el segon pas, que és relacionar aquesta obra escollida amb la resta de peces de la col·lecció.   

 

Només així, a través de la confrontació, avança l’art. I ho aconsegueix, això, la col·lecció del MACBA? El visitant podrà constatar-ho a partir del 5 d’octubre. Quan visiti el museu, hi trobarà un conjunt d’obres icòniques del seu fons que li permetran fer un retrat de l’art del segle XX i XXI, i de totes les seves tensions. El museu farà un esforç per relacionar les manifestacions artístiques amb altres manifestacions culturals, i també amb els seus contextos socials i polítics.

 

Però si dèiem que l’exposició d’una col·lecció serveix per contribuir a la reflexió sobre un període artístic determinat, això també té riscos. Un col·leccionista actua com un narrador omniscient: ho sap tot, però des d’un punt de vista individual. Qualsevol elecció d’unes obres concretes suposa l’exclusió d’unes altres, i això significa també que queden fora diferents maneres d’entendre l’art.

 

Les peces que s’exhibiran de manera permanent al MACBA, així com passa amb tots els museus, esdevindran els “signes d’identitat” de la institució i “referents poderosos” per a l’imaginari col·lectiu, com afirma el seu director, Ferran Barenblit. Però l’espectador ha de ser sempre conscient de la impossibilitat de mostrar-ho tot.

 

En aquest cas, cal tenir en compte el “toc MACBA”: la institució fa temps que explica l’art des dels marges, fora dels discursos hegemònics, i aquest és també l’objectiu que persegueix la col·lecció permanent, que vol plantejar alternatives a la modernitat. “La Col·lecció MACBA”, expliquen els seus responsables, “ha estat capaç d’ampliar els seus horitzons per ser un espai crític respecte de la colonialitat, i enceta ara una reflexió sobre com es pot projectar una visió renovada del món”.

 

En una col·lecció, el tot és millor que les parts. I en aquesta, les parts aniran canviant: tot i que la mostra serà permanent, les peces de la primera planta —unes 120 aproximadament— es presentaran de manera rotatòria. La institució compta amb un dipòsit de 6000 ítems constituït després de tres dècades d’existència, i és impossible exposar-les totes juntes.

 

Aquesta rotació no fa més que constatar la importància del global per sobre del particular, per molt que aquest sigui  L’onada de l’escultor basc Jorge Oteiza, Barcelona d’Eduardo Chillida, el mural Tots junts podem parar la sida de Keith Haring o Rinzen d’Antoni Tàpies.

 

I ara, tornem-hi: si només hi hagués una col·lecció d’art al món, com podríem saber que és bona?

 

MACBA. Sota la superfície
Fins al 4 de novembre

No hi ha comentaris

Publiqueu un comentari aquí