El CCCB acull fins el 27 de maig l’exposició World Press Photo. Una mostra que ajuda a entendre la complexitat dels éssers vius
Pujar

No hi ha fotoperiodisme sense societat

Per Clàudia Rius/ @ClaudiaRiusL 

 

La sociologia i la fotografia van néixer gairebé al mateix moment. Si bé ja s’havia estudiat la societat amb anterioritat, la primera persona que va fer servir el terme sociologia va ser el filòsof francès Auguste Comte. L’any 1822 va decidir unir la paraula socious (“associat” o “en comú”) amb el terme grec logos (“raonament”, “argumentació”, “discurs”). Per la seva banda, la fotografia va néixer el 1839, quan Louis Daguerre va demostrar al món com es podia plasmar una imatge en una superfície de coure.

 

Amb 17 anys de diferència, els francesos van donar a la humanitat dues de les eines extremadament útils per explorar la societat. De bon principi, alguns fotògrafs van fer servir les seves càmeres per retratar territoris llunyans que els seus contemporanis no podien veure. Més endavant, van decidir fotografiar aspectes de la seva mateixa terra que els seus contemporanis desitjarien no haver vist, tal com relata el professor americà Howard S. Becker a Studies in the Anthropology of Visual Communication (1974).

 

La unió definitiva d’aquestes dues disciplines va arribar el 1920, quan els mitjans europeus van començar a contractar fotògrafs perquè fessin fotoreportatges, una altra paraula nova. Aquests es van convertir en un instrument d’anàlisi social, que podia anar des de la premsa rosa fins a la cobertura de guerres. Prou coneguts són els noms de Robert Capa i Gerda Taro a casa nostra, per posar-ne només un exemple: són els autors de moltes imatges icòniques sobre la Guerra Civil Espanyola.

 

Amb el pas dels anys, la sociologia i la fotografia han anat evolucionant agafades sovint de la mà. Avui en dia, un dels casos més clars de com aquestes dues disciplines poden correlacionar-se és l’exposició World Press Photo (WWPh), un fenomen d’èxit que fa ruta anualment per Europa. A Catalunya s’atura al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) i l’organitza la fundació Photographic Social Vision. Enguany, la mostra hi fa parada del 28 d’abril al 27 de maig.

 

La sociologia es troba dins i fora de les 313 imatges premiades al WPPh, 137 de les quals es poden veure al CCCB. Aquestes ens permeten conèixer el comportament dels humans –i dels animals- d’arreu del planeta, tant en el seu vessant negatiu com en el positiu. I això últim és important, perquè en el World Press Photo 2018 s’aprecia l’esforç del jurat per superar les crítiques que deien que l’exposició seleccionava només fotografies d’impacte visual dur. De fet, una de les sèries més boniques és Finding Freedom in the Water, d’Anna Boyiazis, on s’explica com un grup de dones de Zanzibar aprenen a nedar.

 

Però la sociologia també es troba en les sales de la mateixa exposició. Paula Ericsson, guia del WWPh, explica el cas d’una visita en què un grup de noies amb vel dialogaven sobre la imatge d’un neonazi, i elles mateixes, tot i saber que podrien ser víctimes dels seus atacs, argumentaven amb seguretat que el que movia aquell home era només la por al desconegut. La mateixa Ericsson ens ajuda també a fer sociologia del premi en si.

 

L’experta recalca que de totes les imatges presentades a concurs, només un 2% són fetes per fotògrafs africans i un 6% per llatinoamericans. A més, només un 16% dels professionals presentats són dones -4 guanyadores dels 43 finalistes-, i la meitat del jurat és occidental. L’explicació del funcionament de les societats s’escola fins i tot en les estructures d’un premi que treballa per fer-nos sensibles a les històries d’arreu, fet que demostra, un cop més, que no és en va que la sociologia i la fotografia van néixer alhora: les dues ens ajuden a entendre les estructures invisibles que guien el nostre dia a dia, i això, com el World Press Photo, ens interpel·la a tots.

No hi ha comentaris

Publiqueu un comentari aquí