Tres coreografies per a dues intèrprets. Entre l’expectativa d’una narrativa i l’intent per fugir de la creació. A la Sala Hiroshima.
Pujar

Moviment i poder

Per Jordi Sora / @escenadememoria

 

És tan natural que Bea Fernández arribi a la Sala Hiroshima amb una peça el proper mes de febrer (els dies 23 i 24), que sorprèn no hi hagi fet estada molt abans. Perquè si algú representa l’escena contemporània a Barcelona, un grapat de gent tampoc no gaire extens, indubtablement ha passat en un moment o altre per La Poderosa, el centre de la dansa i –molt important– els seus contaminants, tal i com s’anuncien elles mateixes. El matís és important perquè dignifiquen el paradigma del contacte
entre disciplines i, encara més interessant, el desbordament estricte d’allò que entenem com a espectacle coreogràfic. És el cas d’Este lugar entre: Prethink and free action, desenvolupat conjuntament amb les dues intèrprets que el defensen: Ohiana Altube (solo B i C) i Clara Tena (solo A i C).

 

Llibertat i subjecció

Efectivament són tres parts, dues ballades de manera individual, i la tercera conjuntament. La primera pren el nom de Prethink and free action: una sòlida seqüència de processos que posen en joc les relacions entre el cos i el moviment. Una pugna molt pròpia de l’àmbit de la dansa i fins a cert punt, irresoluble: entre la llibertat i la subjecció. Si el cos s’expressa a través d’un gest que és antecessor de la paraula, Clara Tena vol posar en evidència com la coreografia acaba determinant una estructura que derrota la llibertat creativa. En contraposició, Ohiana Altube planteja al segon tram de l’espectacle les influències generacionals del pop, sovint vistes com alliberadores del gest dansat, però que sempre són deutores de consumisme: pràctiques saturades d’estil, de cossos perfectes i tècnicament exigents. Enfront de la disciplina que la dansa professional imposa, la pretesa desinhibició del club nocturn. Un espai, a més, percebut com a igualitari.

 

Marina Garcés i el nosaltres

Així s’arriba a la tercera part de l’espectacle, aquest cop un duo: Este lugar entre. Probablement sense la intenció de deixar respostes fixades a la qüestió plantejada, perquè el més important és la seva experimentació. Una implicació que es fa extensiva al públic, doncs se’l convida a pensar si el dibuix d’aquelles dues estructures de moviment; els processos que hi porten associats; i la seva diversa execució tenen a veure o no amb la mirada. I si és capaç d’imaginar, més enllà de l’evidència, de quina manera la seva producció –una temàtica relacionada, al capdavall amb el poder– és de caràcter vertical o horitzontal. La lògica consumista, com la de l’obediència, queden a les dues primeres parts de l’espectacle i estan lligades respectivament amb la dansa del coreògraf (subratllem el caràcter possessiu); i a la ballaruga de la pista de ball. ¿Resta cap altra possibilitat? Potser una suma, que la filòsofa Marina Garcés, de qui prenen prestada la idea, afirma que no dona com a resultat dos, sinó “un entre” en el qual es dibuixa una nova dimensió: el nosaltres. I convindrem que aquesta, definitivament, és una manera nova (i necessària) d’afrontar els processos creatius.

 

Prethink and free action

Hiroshima

23 i 24 de febrer

No hi ha comentaris

Publiqueu un comentari aquí