#8M en primera persona   Crec que cal seguir reclamant una mirada feminista de la cultura i, al mateix temps,...
Pujar
Marta Huertas

Mireia Calafell. Poeta i gestora cultural

#8M en primera persona

 

Crec que cal seguir reclamant una mirada feminista de la cultura i, al mateix temps, aplaudir i celebrar aquelles iniciatives que la proposen. És gairebé tan important denunciar com celebrar allò que s’està fent bé, allò que suma, com per exemple les iniciatives que s’estan portant a terme des de Dones i Cultura, un espai de trobada de dones vinculades al món de la cultura on compartir reflexions, expectatives i experiències, o el col·lectiu #OnSónlesDones, que analitza i denuncia la presència –i absència– de les dones als mitjans catalans.

 

En el camp de la poesia i la gestió cultural, és evident que hi ha molts motius per a reivindicar l’obertura al feminisme, però hi ha aspectes que podem aplaudir. Des de l’any passat, per exemple, les comissàries de Barcelona Poesia són dones. La Teresa Colom i l’Àngels Gregori van dirigir el festival el 2017, i enguany jo mateixa he substituït la Teresa. Ara bé, el feminisme no és només cosa de dones ni totes les dones són feministes: una obvietat que no sempre és prou òbvia. L’experiència més recent que he tingut al capdavant d’un festival important ha estat la  codirecció del Poesia i + amb en Martí Sales i en Pere Almeda. Amb ells hem proposat una programació molt menys masculinitzada que la que s’ha fet en d’altres festivals on a la direcció artística hi ha només dones (penso en el CanetRock, per exemple). És a dir, seguim reclamant la presència de dones, sí, però sobretot la presència d’una mirada feminista en les programacions. Una mirada que vingui precedida d’una manera de fer, d’una praxis que aposti per fer de la cultura un camp de cultiu que veritablement nodreixi i doni veu a totes les que tenim coses a dir. O sigui, a totes.

No hi ha comentaris

Publiqueu un comentari aquí