Marta Orriols publica 'Aprendre a parlar amb les plantes'
Pujar

Entrevista a Marta Orriols

‘La mort pot ser una oportunitat per descobrir-se’

 

 

Entre l’abans i el després hi ha la història de la Paula i el Mauro. Un relat d’amor i pèrdua sense additius. La primera novel.la de la Marta Orriols ‘Aprendre a parlar amb les plantes’, que arriba avalada per les cinc edicions del volum de contes ‘Anatomia de les distàncies curtes’ i per la venda de drets per les traduccions al francès, l’alemany, l’italià, el neerlandès i l’hebreu. Una de les sorpreses de la tardor literària. En parlem amb l’autora en els dies de neguit quan tot just comencen a arribar les impressions dels primers lectors.

 

 

Per Carme Parras/ @CarmeParras

 

I de moment són bones …

He tingut molts dubtes de si agradaria o no. És quan passa per les mans dels lectors que te n’adones què has escrit i com ha arribat i això em fa molta il.lusió. Està anant molt bé!

 

 

Escrius Aprendre a parlar amb les plantes, una novel.la sobre la pèrdua, des de la pèrdua.

Va ser la Sílvia Querini, aleshores editora de Lumen, qui m’havia traduït els contes ‘Anatomia de les distàncies curtes’ al castellà, qui em va deixar la porta oberta a escriure una novel.la sobre la mort. Coincidia que la meva parella havia mort i ella em va regalar un llibre de Colm Tóibín sobre una dona d’uns quaranta anys que es queda vídua a la Irlanda dels anys 40-50 i ha de tirar endavant tota sola amb dues criatures. Em va dir que la meva manera d’escriure li recordava molt a l’escriptura d’aquest autor. No em sentia ni amb la necessitat ni amb les ganes d’escriure sobre la mort, però la Sílvia m’estava dient que em publicava la novel.la… i al final em vaig animar a fer-ho. En la distancia me n’adono que jo possiblement no podia escriure sobre res més, no hagués pogut escriure una novel.la policíaca o una història d’amor normal… No volia fer servir l’escriptura en el meu dol però al final he ordenat moltes coses gràcies a aquesta novel.la.

 

 

Sense ser autobiogràfica hi ha molt de tu

Quan escrius sempre poses molt de tu. Els teus sentiments, però, els has de passar pel sedàs de la ficció perquè vols que la història acabi parlant d’uns valors universals perquè arribi al màxim de gent. No és la meva història perquè m’hagués limitat moltíssim. És la meva mirada sobre aquest tema.

 

 

Sense dramatisme

Tenia molt clar que volia fugir del to dramàtic. Els últims anys he llegit molta literatura sobre el tema i m’he adonat que es tendeix a idealitzar la mort, en el sentit que el que es queden han de recordar tot allò bo del que se n’ha anat. La novel.la parla de la mort com una oportunitat de refer la vida. A la Paula la mort li permet aturar-se i valorar-se, redescobrir-se. No volia caure en el clixé ensucrat de la pèrdua.

 

 

La Paula no ets tu.

No. Vaig intentar buscar molta distància.Té una professió que no té res a veure amb la meva, no té fills i hi vaig introduir el conflicte de la infidelitat…

 

 

Parla’m de la Paula …

La porto molt enganxada encara… M’ho he passat molt bé dibuixant-la. La Paula és una dona molt segura d’ella mateixa i té un punt d’egoïsme. Viu volcada en la seva feina de neonatòloga a l’hospital. No es vol lligar a ningú, per això decideix no tenir fills. Potser per no fer-se mal, per no perdre. Volia que tingués un còctel de sentiments a dins. Que estigués trista però també enfadada.

 

 

Es debat entre el dolor i la ràbia.

Al principi hi ha molta ràbia. En Mauro, el seu company, mor en un accident, després de dir-li que la deixa per una altra dona i la Paula perd la possibilitat de diàleg, això li genera conflicte. Sap una cosa que els altres no saben perquè decideix no explicar-ho a ningú. Vol fer la menys pena possible. Després de la mort se n’adona que ella en part no hi era allà i que també ha tingut a veure en què les coses no anessin bé. Al final de la novel.la és capaç d’entendre i perdonar.

 

 

Hi ha un punt de crítica en la manera com vivim la mort.

Una mort com aquesta et deixa en un estat surrealista. De cop i volta la teva realitat canvia de la nit al dia. Tot és diferent, fins i tot la mirada dels altres cap a tu. No vols fer pena. I hi ha pressa perquè estiguis bé. La gent et vol empènyer cap a la normalitat però tu el que vols és quedar-te allà perquè tens la sensació que quan més avancis, més aviat l’oblidaràs i oblidar és com passar pàgina d’una cosa que ha sigut teva i te l’has estimat molt…

 

 

El final et deixa una sensació de pau.

Jo estava preocupada… pensava que la gent es deprimiria en llegir la novel.la però els editors em van dir que el final era molt lluminós. Posa sobre la taula la possibilitat de tornar a començar. La Paula se n’adona que la mort del Mauro li permet recuperar la vida que tenia abans. S’ha de tirar endavant.

 

 

I la Paula aprèn a parlar amb les plantes… Com ha estat el procés d’escriptura de la teva primera novel.la.

A mi ningú m’ha enseyat a escriure novel.les però com que n’he llegit tantes… Jo sóc molt caòtica a l’hora de treballar. Havia de posar ordre així que vaig fer una escaleta que al cap d’uns dies la vaig trobar sota una pila de llibres, no li vaig fer gens de cas. Em va ajudar molt tenir el personatge un cop vaig tenir la Paula dibuixada vaig anar pensant en escenes. El que em va costar va ser trobar la veu. La vaig haver de reescriure diverses vegades. Vaig començar en tercera persona però no m’agradava i després la vaig passar a primera. És com si la Paula anés amb una càmera i t’anés ensenyant el que ella veu. Escrius buscant despertar coses en el lector, que se senti identificat quan parles de les coses més quotidianes. No és un estil molt buscat, és tal com em surt.

 

 

Aprendre a parlar amb les plantes, la publica Edicions del Periscopi en català i Lumen en castellà.

No hi ha comentaris

Publiqueu un comentari aquí