Una conversa amb Rocío Molina sobre superació, dansa, emoció, sentiments i sobre l'espectacle que comparteix al Grec amb la Sílvia Pérez Cruz.
Pujar

“M’agrada entrar en estat de trànsit, és una cosa que busco, arriba a ser addictiu”

Per Oriol Puig /@ori_uri

 

Rocío Molina no té fronteres. La malaguenya porta el flamenc al límit a força de desobeir la tradició per tornar sempre al mateix lloc. Partint del seu “llenguatge mare” que és el flamenc, ens submergeix en un univers de ritmes, silencis i, fins i tot, gestos contemporanis que componen una poètica espectacular en constant creació. ‘A Grito pelao’, el seu últim espectacle, l’acompanya, generosa, la veu de Sílvia Pérez Cruz. Les dues llisquen una sobre l’altra, per terra, després ballen juntes, canten. Una història d’amor i passió, també, per moments, d’enorme soledat, que demostra que la química entre les dues artistes és instantània i va cap a un muntatge imprescindible. Encara que segur que variarà molt fins al final, l’andalusa es planteja com a punt de partida la maternitat i, de fet, quan s’estreni l’espectacle al juliol vol estar embarassada. Molina és la bailaora més revolucionària de la seva generació. Entendreu, doncs, que vulgui concebre un fill i explicar-ho ballant.

 

Expliqui’ns perquè el seu és un cas de superació personal.

Quan era petita, la gent em veia i no podia imaginar-se que jo volia ser bailaora o que, per exemple, arrenqués per tarantos, que és el primer pal de flamenc que vaig ballar. Amb 13 anys vaig entrar al Real Conservatorio de Danza de Madrid. Però des del Conservatori de Màlaga, on estudiava, em van advertir que el meu físic no reunia les condicions per ballar. Em va agafar en ple creixement. Em van portar a un expert en nutrició perquè deien que així no podria dedicar-m’hi. Que no superaria les proves. Va ser molt dur.

 

Finalitzant els estudis amb matrícula d’honor va tancar moltes boques.

 

Al final, aquesta pressió va ser un avantatge. Com que em veia diferent a les altres, vaig esforçar-me per posar-me dempeus. Em movia una força més gran, i això ha marcat tota la meva trajectòria. He crescut esforçant-me més que altres bailaoras. Per exemple, la musculatura dels genolls no em permet estirar com la resta. O em costa molt moure el maluc en cercles com la majoria de dones. Tot plegat va fer que no m’arronsés i em vaig dir: “D’acord, jo no tinc totes les qualitats físiques per ballar, però vaig a fer un pas endavant: crear una personalitat pròpia”.

 

Com més forta aquesta personalitat, millor?

 

Jo no ballo ni tan sols per al públic. Ballo perquè ho necessito; si no pogués ballar, moriria. Faig el que vull a l’escenari i m’apassiona. Soc lliure. M’agrada veure com reacciona el públic. Provocar emocions és el que més m’agrada.

 

Portant sempre el seu cos al límit?

Sempre dic que m’agrada entrar en estat de trànsit, és una cosa que busco, arriba a ser addictiu. Ho dono tot en cada actuació… Abandono una part de mi i mor una altra a l’escenari. Necessito entrar en aquest estat i, de fet, cada vegada és més gran. De vegades espanta, però quan hi entro és una experiència única.

 

Amb Sílvia Pérez Cruz ha trobat una sintonia gairebé màgica, s’han convertit en inseparables.

 

L’any passat vaig aprofitar que actuava a Barcelona per enviar-li un correu per convidar-la al meu espectacle. No la coneixia. Em va contestar amb una altra proposta. Ella cantava dos dies abans de la meva actuació, així que em va convidar al seu concert. Em va dir que li encantaria conèixer-me. Però soc molt tímida, i després de l’actuació em va fer vergonya entrar al seu camerino, així que no vaig anar a saludar-la. Li vaig escriure un correu explicant-li que el concert m’havia encantat.

 

La Sílvia va arribar a entrar al seu camerino?

 

[Riu.] No. Però em va escriure unes paraules precioses. El destí va voler que coincidíssim l’endemà en un avió rumb a Sevilla. Allà va començar tot.

 

I li va explicar el seu nou projecte.

 

Sí, la història d’una dona sense parella i lesbiana que vol tenir un fill. Aquesta dona vol implantar-se un òvul propi inseminat in vitro. Aquesta dona és bailaora i vol fer una obra que parli del desig de ser mare. La Sílvia es va il·lusionar amb la idea. Juntes hem concebut Grito pelao, un espai de desig, d’amor entregat.

 

Per què vol explicar-ho ballant?

Conec el perill que corre la meva proposta artística. Porto un any entenent que el moviment ha de partir de la quietud i no des de la força i l’energia. Ara treballo en un altre context, més des de l’escolta. I, sobretot, d’espera, no sé què passarà amb el meu cos i la meva vida. Hi haurà qui pensarà que tot plegat és molt frívol. L’espectacle no tracta sobre una inseminació o un embaràs, sinó sobre el desig de ser mare. La mare naturalesa té l’última paraula. Soc conscient que hi ha moltes dones que ho intenten una vegada i una altre, no es queden embarassades i ho passen malament.

Poden passar moltes coses, i també em ve de gust viure-ho com a dona.

 

Preparada per tornar a trencar murs.

 

Sense pensar en les crítiques, no m’interessen. Inicio ara un nou viatge. No sé on em portarà. M’haig d’anar escoltant. Vull ser molt responsable i no posar-me límits. Primer, pel futur nadó, si arriba. Segon, per mi mateixa.

 

La creació final, llavors, dependrà de tot el que passi i el que senti?

 

Si he de deixar de ballar seria una experiència molt dolenta pel nadó. Intentaré ser mare fins aconseguir-ho. Per acompanyar-me en escena, necessitava la complicitat d’una presència forta, i va aparèixer Sílvia Pérez Cruz, que s’ha compromès amb el projecte i fem un equip molt bo. Tant de bo el públic vegi com va creixent la panxa

No hi ha comentaris

Publiqueu un comentari aquí