En ple debat sobre la llibertat d’expressió, Jordi Casanovas irromp a la cartellera amb Mala broma, un text sobre els límits de l’humor. El dramaturg també treballa en una peça sobre els crims d’Alcàsser i una altra sobre La Manada.
Pujar

“L’única revolució possible és la feminista”

Per Xavi Pardo/ @xpardo

 


En ple debat sobre la llibertat d’expressió, Jordi Casanovas irromp a la cartellera amb
Mala broma, un text sobre els límits de l’humor que es representa a la Sala Muntaner fins el 6 de maig, amb direcció de Marc Angelet. El dramaturg també treballa en una peça sobre els crims d’Alcàsser i una altra sobre La Manada.

 

És cert que la idea de Mala broma te la va donar Donald Trump?

Quan va guanyar les eleccions, molts humoristes van començar a imitar-lo fent bromes racistes i masclistes. Jo em preguntava si rèiem de la paròdia o de la broma en si, i em neguitejava pensar que, amb l’excusa de la imitació, estàvem recuperant la possibilitat de riure de bromes políticament incorrectes. Les bromes mai no són innocents.

 

Hem de posar límits a l’humor? Com es fa compatible això amb la llibertat d’expressió?

Jo no tinc la resposta. Com diu Tom Stoppard, el teatre és la millor eina per posar-me en contradicció amb mi mateix, i jo intento defensar els punts de vista dels tres personatges. Un pensa que l’humor sense límits és aquell que eixampla llibertats. N’hi ha un altre que defensa que l’humor no pot ser excloent. I el tercer està convençut que hi ha coses de les quals no es pot fer broma.

 

Cap conclusió, doncs?

No… L’objectiu és que l’espectador surti fent una reflexió sobre la manera com utilitza l’humor, sobre quina mena de bromes fa en el seu dia a dia i sobre quins acudits tolera al seu voltant. El tipus de broma que fa el protagonista també dona peu a fer-se moltes preguntes sobre el masclisme que ens envolta. En els últims anys ha canviat completament la perspectiva i ens hem adonat que la nostra quotidianitat estava infestada de comportaments masclistes.

 

El 8 de març va contribuir a desemmascarar molts d’aquests comportaments. Creus que estem vivint un punt d’inflexió? La nostra generació arribarà a veure aquest canvi?

Probablement és l’única revolució possible, l’única que podrem veure en els pròxims anys, i espero que vagi fins al fons. És una feina d’elles, en tot cas. La nostra, la dels homes, més que donar suport al feminisme, passa per combatre el masclisme. És molt fort descobrir que la majoria de dones que tens al teu voltant han patit agressions sexuals. És de bojos, i hem de lluitar-hi. Per sort, hem canviat la mirada i ara veiem coses que abans no vèiem: comentaris, floretes, comportaments agressius i violents… i a vegades no saps com frenar-ho. Això passa cada dia, i el nostre teatre n’està ple, és molt bèstia.

 

Precisament ara estàs immers en dos projectes que retraten una violència masclista extrema: Jauría (sobre el cas de La Manada) i Alcàsser. A Jauría, a més, parteixes de la transcripció dels interrogatoris, a l’estil de Port Arthur i Ruz-Bárcenas.  

Amb la diferència que aquí hi ha més implicats. Jauría és un patchwork de veus a partir de les declaracions de la víctima i dels cinc acusats, interrogats per la fiscal i pels advocats de la defensa. L’he estructurat en dues parts. La primera és una narració entrecreuada dels fets, des de diferents perspectives. La segona, el linxament de la víctima, que va haver de suportar un tercer grau despietat. Durant el judici, la noia va patir una segona violació, i em sembla molt greu que socialment acceptem que es converteixi la víctima en culpable. El missatge que estàs llançant és: si denuncies un cas com aquest, prepara’t perquè ho passaràs pitjor que si no el denuncies. A Alcàsser també es va centrar la mirada en les víctimes, unes noies de 14 anys que no haurien d’haver anat soles. La gent sempre et diu: imagina’t que li hagués passat a la teva filla. No, posem el focus on toca: imagina’t que ho hagués fet el teu fill. Això no t’ho diu mai ningú.

 

Què et va cridar l’atenció, dels crims d’Alcàsser?

Quan va passar tot, jo també tenia 14 anys i em va impactar. M’interessa com aquell cas va alimentar teories de la conspiració de tota mena, com encara avui molta gent pensa que es va tancar en fals, com en aquella època la televisió va superar tots els límits possibles, i com es va demonitzar la Ruta Destroy, posteriorment batejada com a Ruta del Bakalao. Serà una obra de gran format. La meva idea és fer una mena d’“Una història valenciana”, que abraci des del 1992 fins el 2015, i veure com els successos, el que es mostrava per televisió, l’activitat d’oci nocturn… van emparentats amb la situació política que viuen a València i a la resta de l’Estat.

 

Quan i on s’estrenaran?

No em pertoca a mi anunciar-ho. En tot cas, Jauría s’estrenarà a Madrid la primavera de 2019. Alcàsser, si fa no fa, també, però en territori valencià, i la dirigiré jo mateix. És reconfortant veure que, quan a Barcelona no hi ha possibilitat de fer teatre gran, al marge dels recursos de les institucions públiques, apareixen altres oportunitats.

 

Quin diagnòstic fas de l’ecosistema teatral del país?

És difícil fer autocrítica quan els esforços estan centrats a contenir la pressió que ve de fora. Però l’hem de fer, perquè sinó la cultura que haurem salvat serà pírrica. Jo estic especialment decebut amb la línia del TNC i amb el discurs del seu director, Xavier Albertí, segons el qual, els autors, directors i altres professionals que estrenen al TNC són “els bons”. Ell dictamina qui s’ajusta al cànon del teatre català i qui no. No entenc aquesta agressivitat des del poder, i crec que hem de plantar-hi cara.

 

Escriuràs sobre el procés?

He anat guardant idees i sensacions en una carpeta. També tinc al cap el tractament d’una obra sobre com s’han viscut els últims mesos a nivell emocional, de poble ras. Gira al voltant d’una petita família i de l’impacte que tenen sobre ella els esdeveniments que van des de l’agost fins el desembre del 2017. Crec que això ja es pot abordar. El que és més difícil d’explicar és tota la capa superior, a què collons jugaven els dirigents del procés, perquè n’hi ha que és al·lucinant. Santi Vila, per exemple, podria fer monòlegs al BARTS tranquil·lament.

 

I quin futur li espera a Pujol? Em refereixo a l’obra que vas escriure i que s’havia d’estrenar per Sant Jordi de l’any passat a l’Atrium de Viladecans, per després fer el salt al Tívoli, amb David Bagés com a protagonista.

Ha quedat en un calaix a l’espera del moment oportú. Ens vam estimar més aturar el projecte per no estirar més el braç que la màniga, una decisió que s’ha demostrat encertada més enllà dels motius econòmics. Tot el que ha anat passant després no convida el públic a fer una revisió autocrítica de segons quins passats nacionalistes immediats. No estem en un moment de subtileses. Pel que fa a la política, estem tots a les trinxeres, i des de les trinxeres no té cap sentit posar preguntes sobre la taula.

 

 

Mala broma
Fins al 6 de maig
Sala Muntaner

Una comèdia negra escrita per Jordi Casanovas i dirigida per Marc Angelet, on la intriga, l’humor i la mala llet porten al límit els seus personatges. Dos antics amics es retroben després de vint anys. Quan eren joves, presentaven plegats un programa radiofònic d’humor. Ara un d’ells ha triomfat com a humorista però l’altre ha fracassat com a periodista.

 

No hi ha comentaris

Publiqueu un comentari aquí