El CCCB dedica una exposició al cineasta novaiorquès que permet submergir-se en el seu imaginari.
Pujar

L’ombra allargada de Kubrick

Imatge de dalt: 2001: Una odissea de l’espai, dirigida per Stanley Kubrick (1965-68; RU/EUA) Foto fixa © Warner Bros. Entertainment Inc.

 

Per Oriol Puig

 

El cinema de Kubrick planteja una guerra gens transcendent: la del seu cinema contra el cinema de
tota la resta. El CCCB li dedica ara una exposició que permet submergir-se en el seu imaginari.

 

Mirant cap avall, les pupil·les cap amunt. Sempre. Així ens veia Stanley Kubrick en les seves pel·lícules, i aquesta és la mirada que es repeteix una vegada i una altra, com en un joc de miralls. La mirada de la dona assetjada per soldats a Miedo y deseo, la del boxador derrotat a El beso del asesino, la del lladre enxampat a Atracament perfecte, la del condemnat a mort a Camins de glòria, la de l’esclau lliure a Espàrtac, la de la dona fatal a Lolita, la del científic boig a Doctor Strangelove, la de l’astronauta sense retorn a 2001: Una odissea de l’espai, la del col·lega feliç a La naranja mecánica, la de l’escalador caigut a Barry Lyndon, la de l’escriptor dement a El resplandor, la del recluta embogit a La chaqueta metálica, la de l’esposa que fuma marihuana a Eyes Wide Shut. La del mateix Kubrick mentre mirava totes aquestes mirades des de l’altre costat de la càmera, sense cap compromís, lluny de les pressions i els temps d’un sistema al qual no reconeixia com a seu però en el qual regnava solitari i únic. Mirant de baix a dalt, sabent-se el més alt.

 

‘2001: Una odissea de l’espai’, dirigida per Stanley Kubrick (1965-68; RU/EUA). Stanley Kubrick al set © Warner Bros. Entertainment Inc.

 

 

Mirar i ser mirat

Sí, sabem la manera com Kubrick ens mirava però encara no aconseguim posar-nos d’acord en la manera en què s’ha de mirar Kubrick. Per això tornem una i altra vegada a les seves pel·lícules que —com tota veritable obra d’art— mai no acabem de comprendre i gaudir del tot. És clar que res no ens interessa més que la genialitat: allò que ens convida i ens exclou al mateix temps. I si d’alguna cosa no hi ha dubte és que Stanley Kubrick —nascut al Bronx el 1929 i mort als afores de Londres el 1999— va ser un geni indiscutible. Va ser un geni del cinema, però podria haver estat genial en qualsevol cosa que es proposés. Els escacs, la fotografia i el jazz van ser temptacions primerenques que no va trigar a rebutjar perquè —va dir— “tot aquell que hagi tingut el privilegi de dirigir una pel·lícula també sap que, encara que sigui com intentar escriure Guerra i Pau en el para-xocs d’un cotxet de parc d’atraccions, quan surt bé, no hi ha cap altra opció de vida que et faci sentir més feliç”.

 

Aquesta felicitat de Kubrick —palpable en tot just tretze llargmetratges en poc menys de mig segle— és el que el separa de la resta dels cineastes i l’eleva a la categoria d’artista. Per Kubrick el cinema era el mitjà i la manera d’assolir els objectius fixats, sí, però potser no era la finalitat. Per aquest motiu potser les pel·lícules de Kubrick tenen aquest regust d’estranyesa que segresta, de monòlit ominós i superior, d’ombra més llarga que la vida. D’aquí que Kubrick torni una i altra vegada. La mateixa història però amb polaritat diferent. El protagonista d’una llegenda fosca que es presenta com un ermità megalòman semblant a Howard Hughes. També aquella personalitat que l’acosta a la gairebé santedat d’un Tolstoi tancat a la seva utopia solitària i familiar. En algun lloc entre aquests dos extrems, segur, s’amaguen Kubrick i la veritat.

 

 

‘El resplandor’. Dirigida per Stanley Kubrick. 1980. RU/EUA. Stanley Kubrick i Jack Nicholson al set d’El resplandor © Warner Bros. Entertainment Inc.

 

 

Retratar totes les guerres

D’una cosa n’estem convençuts: el gran tema de Kubrick —no en va, es va quedar amb ganes de filmar Napoleó— és, sempre, la guerra. La Primera Guerra Mundial, la Segona Guerra Mundial, la Guerra Freda, Vietnam; però també la guerra entre la llei i l’ordre, la guerra entre els rebels i l’imperi, la guerra entre classes socials, la guerra de sexes, la guerra entre la sensibilitat europea i la vulgaritat estatunidenca, la guerra entre els vius i els morts, la guerra entre la bogeria i la raó, la guerra entre la música i les paraules i, finalment, la guerra entre l’home i la màquina per aconseguir la saviesa definitiva i el coneixement de totes les coses. El cinema de Kubrick planteja i seguirà plantejant una altra guerra no menys transcendent: la del seu cinema contra el cinema de tots els altres. Kubrick comença i acaba en si mateix, no s’assembla a ningú.

 

 

‘Eyes Wide Shut’. Dirigida per Stanley Kubrick. 1999; RU/EUA. Tom Cruise, Nicole Kidman i Stanley Kubrick durant un descans al set © Warner Bros. Entertainment Inc.

 

El seu passeig gairebé patològic pel paisatge dels gèneres no és altra cosa que la necessitat imperiosa que mou a tot geni: aquesta pulsió per reinventar les coses a la seva manera, ja sigui una pel·lícula amb romans o una pel·lícula amb aristòcrates de perruca empolvorada i una piga falsa. Potser el premi i consol davant l’obra de Kubrick sigui que, finalment, algun dia, podrem aconseguir-ho, comprendre-ho, ser com ell i, com l’astronauta David Bowman, tornar a la terra millors, evolucionats, perfectes. El problema és que, a diferència de Kubrick, tots nosaltres, quan això passi, ja no serem aquí.  

 

 

Imatges de l’exposició del CCCB que repassa la trajectòria creativa del director novaiorquès.

 

 

Stanley Kubrick. CCCB. Fins al 31 març.

 

No hi ha comentaris

Publiqueu un comentari aquí