Per Aleix Fauró. Director i dramaturg membre de la companyia La Virgueria / @Faurons   Mai m’havia imaginat aquest escenari. Sol...
Pujar

Lluitem pels nostres drets: El Col·lectiu

Per Aleix Fauró. Director i dramaturg membre de la companyia La Virgueria / @Faurons

 

Mai m’havia imaginat aquest escenari. Sol al meu escriptori, amb els actors de FC Bergman i de Complicité observant de reüll, com escric aquestes línies. Sol al meu escriptori, amb els meus pantalons de jugar a bàsquet i amb les finestres tancades perquè els crits dels veïns no em desconcentrin. Estic suant. No sé si és la calor o són suors fredes que m’agafen quan penso en l’encàrrec: parlar sobre El Col·lectiu. Perquè penso que no puc parlar d’El Col·lectiu sense parlar del panorama teatral català. No crec que el primer existís si el segon fos… com dir-ho? Fos… Més “adequat”. “Adequat” és una paraula que substitueix i sintetitza moltes altres: més just, més creatiu, més equitatiu, més combatiu, més esperançador, més fort, més somniador. Però vull parlar d’El Col·lectiu, sense victimismes ni lamentacions. Qui som? D’on venim? Què volem? Què hem aconseguit? Què podem fer millor? Qui volem que surti guanyant? Podem guanyar tots? Què és, el més important? Tenim clares les prioritats? Ho podem aconseguir tot? Si escric una pregunta més, plego.

 

Anem a pams. Primer, voldria deixar clar que, en cap cas, parlo en nom de res ni de ningú. D’altra banda, hauria de citar moltes companyies de teatre així que, per evitar deixar-me’n alguna, no n’anomenaré cap a partir d’aquí.

Som-hi, doncs. El Col·lectiu és una assemblea de companyies de teatre que mira de trobar els camins per fer sostenible la seva activitat artística dins d’un sector que es regeix per unes normes que aquesta agrupació de companyies no comparteix. Va néixer fa més de tres anys per intentar canviar la lògica del mercat teatral i passar de la competitivitat a la col·laboració. Possiblement això és el més important. Plantegem un canvi en el qual tots sortim guanyant: públic, sales, companyies, productores, administracions. Tota la societat.

Amb els recursos que es destinen a cultura a Catalunya avui dia i la quantitat de persones que van habitualment al teatre, és inviable la supervivència econòmica de TOTES les persones que treballen en el teatre i volen viure d’aquest ofici. Però fins i tot amb els pocs recursos actuals som capaços de repartir més i millor el que tenim, mentre seguim lluitant per un futur més just, per un futur on la cultura ocupa el lloc que mereix. Això és el que volem. No només. Però potser el que té més pes.

Com va néixer, el Col·lectiu? D’on venim? Va ser la temporada 2013-14. Una guspira de col·laboració va donar origen a una sèrie de trobades entre companyies de teatre amb ganes de compartir experiències, idees, inquietuds i solucions a les dificultats que el panorama teatral professional planteja. Evidentment, la col·laboració entre companyies ve de lluny, segurament sempre ha existit i ha ajudat a fer possible que algunes, ben poques, sobrevisquin. En què ens diferenciem llavors? En fer-ho visible i involucrar un element imprescindible perquè el teatre existeixi: el públic.

De les primeres assemblees en va sortir la idea de reivindicar en positiu, de ser actius en la nostra protesta, de no quedar-nos només en les paraules, d’apropar-nos i seduir encara més el nostre públic, de fer augmentar aquest públic exponencialment i, també, de convertir-nos en un agent reconeixible per les institucions. Com podia ser que, en la majoria dels casos, els treballadors de les companyies ni tan sols estiguessin assegurats? Com podia ser que els únics sous que no estaven garantits fossin els d’aquells que omplien de contingut les parets dels teatres? Però no es tractava només de canviar les regles de joc en l’àmbit econòmic, sinó també reivindicar el risc en la creació sense haver de tancar la paradeta, reivindicar la varietat de l’oferta, investigar la situació de les sales i col·laborar amb elles mentre combatíem les males pràctiques que (la majoria d’elles) tenien enquistades.

Siguem valents. Si no exercim aquesta llibertat, ens convertim en el low cost de les arts escèniques, no només per la xifra que figura al final del pressupost de la nostra producció, sinó sobretot perquè repetim una vegada rere l’altra els mateixos discursos aburgesats, les mateixes formalitats narratives i les mateixes normes estètiques. M’avorreix i em descoratja. I els membres d’El Col·lectiu no ens deslliurem d’aquesta crítica.

EL COL·LECTIU:

D’aquest recollir-se per pensar en va sorgir el que avui és El Col·lectiu. Vam decidir tenir aquest nom i aprovar quatre línies que ens identifiquessin i que no suposessin una barrera ideològica per a sumar noves companyies. A aquest manifest s’hi van adherir 27 companyies i crec que seria bo recuperar la imatge de la primera assemblea: una pinya. Però aquesta ha de ser una pinya gran, una pinya que torni a engrescar la majoria de les companyies que han de negociar les engrunes. Una pinya que no pot deixar de créixer si realment anhela trobar un nou sistema teatral. Involucrem les companyies més grans amb altaveus més poderosos que els nostres. Sumem les sales privades que ens donen cabuda per seguir generant un canvi en les inversions públiques en teatre. Sumem els teatres públics en la lluita per unes condicions laborals dignes per TOTES les persones que treballen en el sector teatral. I treballem, TOTES JUNTES, per fer que augmenti el nombre d’espectadors que van al teatre.

Per què, doncs? Per què El Col·lectiu és necessari? Perquè hem de lluitar conjuntament per assolir una mínima estabilitat econòmica que ens permeti transgredir les normes formals i estètiques del nostre teatre i exercir la nostra llibertat. Per exemple, mentre depenguem de la taquilla per pagar els nostres sous i els dels nostres col·laboradors, ens preocuparem més de la visió comercial de l’espectacle que no pas del seu contingut. Seguirem intentant que això no ens passi; a vegades ens en sortirem i quasi sempre ens en cansarem. Perquè si no aconseguim fer que el teatre i tota la cultura ocupin el lloc de dret bàsic universal i de reflexió que li pertoca, no només d’entreteniment, seguirem tenint una societat que es podreix de mica en mica, en la que els tertulians tenen més capacitat de generar discurs i difondre pensament que els intel·lectuals.

Podríem defensar els nostres drets laborals i el nostre dret a  una cultura diversa de forma individual. Però perdrem. Podríem lluitar companyia a companyia per fer-nos un lloc en el sistema i sobreviure dins la llei del més fort. Però aquí no es tracta de trobar la nostra butaca, sinó de canviar el pati de butaques.

Sol al meu escriptori, la calor encara estreny, però menys. I penso: per què mai no m’havia imaginat aquest escenari? És que ho havia projectat a l’hivern, amb la bata de quadres i el te fumejant? No, és que mai havia imaginat El Col·lectiu fins que no ha existit. I penso que m’agrada que existeixi. Sobretot, per la pinya. Per la suma. Per la col·laboració. Perquè confio que és una eina potent per aconseguir un canvi de paradigma si transmetem la idea, objectiu indispensable per mi, que el canvi que proposem és per tothom, per tota la societat. Potser no assolim tots els nostres objectius, però serà un futur amb una manera de funcionar nova i per estrenar. Que no serà perfecta, és clar, però alguna cosa haurem après pel camí.

No hi ha comentaris

Publiqueu un comentari aquí