L’estiu arriba carregat de llibres per a tots els gustos, ideals per devorar durant les vacances!
Pujar

Llibres per a l’estiu

Per Laura Conde /@LauraConde5

 

L’estiu arriba carregat de llibres per a tots els gustos. Novel·la, filosofia, feminisme, poesia, contes… Tots aquests són ideals per devorar durant les vacances i arribar al setembre molt més savis i feliços.

 

Mujeres y poder, de Mary Beard Crítica, 2018.

 

 

Diu Mary Beard amb la seva habitual ironia que està cansada de llegir valoracions sobre els seus genitals a Twitter. El feminisme d’aquesta catedràtica de Clàssiques a Cambridge té la qualitat de molestar molta gent. D’una banda, el seu activisme no acaba d’encaixar en les noves corrents feministes i, de l’altra, fica el dit a l’ull del patriarcat denunciant la invisivilització del discurs femení al llarg de la història, així com el difícil encaix de les dones poderoses en unes estructures de poder que sovint no senten seves. En aquest manifest, Beard reflexiona, des de la història, l’antropologia i el feminisme, i a partir de la seva pròpia experiència, sobre la resistència de les dones poderoses a ser sotmeses a un patró masculí.

 

Lèmmings, de Jordi Dausà Llibres del Delicte, 2018.

 

 

No és habitual trobar una novel·la escrita en segona persona, com és el cas del quart treball d’aquest autor de Cassà de la Selva feliçment allunyat de la faramalla, directe, precís i inquietant. A Lèmmings, Dausà parla de la violència, i te’n parla a la cara, a tu, i parla de la violència física però també de la violència de classe. Violència en forma de polígons i bars de carretera, gimnasos low cost, personatges marginals que creen un ambient asfixiant i decadent que oscil·la entre la novel·la metafísica i la negra. Lèmmings és un fragment de la vida d’un noi que es desperta un dia envoltat de cadàvers, un text que avança a bon ritme i que probablement no ens canviarà la vida, però ens farà passar una bona estona.

 

Direm nosaltres, de Roc Casagran Ara Llibres, 2018.

 

 

“Morts, ens voldrien morts, o si més no flàccids, agenollats i penedits, que demanéssim deu mil cops perdó per voler ser”. Així comença un dels poemes del darrer llibre d’aquest poeta de Sabadell que ha fet, en aquest Direm nosaltres, un gir en la seva habitual poesia intimista. L’autor no havia tornat a aquest gènere des de L’ombra queixalada (Pagès Editors, 2010), un poemari emotiu i costumista, i ara torna a la poesia amb aquest recull que ens insta a vèncer la por, a no abaixar el cap davant d’un poder que voldria “que ens guanyés la foscor de ser els vençuts”. Un colpidor poemari amb pròleg de Feliu Formosa, escrit des de l’estómac a partir dels fets de l’1 d’octubre.

 

Denuncia inmediata, de Jeffrey Eugenides Anagrama, 2018.

 

 

Eugenides és una d’aquestes veus inclassificables de la narrativa estatunidenca contemporània, un autor que ha escrit només tres novel·les des que va sorprendre el món amb Las vírgenes suicidas (1993). És una gran notícia, doncs, que el 2018 ens regali noves històries d’un escriptor magistral a l’hora de crear personatges sorprenents: és el cas del protagonista de Middlesex (2002) i d’aquells joves desconcertats de La trama matrimonial (2013). Després de cinc anys sense Eugenides, i en són molts, l’autor torna amb un recull de contes molt marcats, com sempre, per la seva infantesa a Detroit, amb uns personatges que comparteixen desconcert emocional, i una prosa fina, elegant i subtil.

 

L’experiència de la pèrdua, de Joan-Carles Mèlich Arcàdia, 2017

 

 

Parlar de la mort no ha estat tradicionalment fàcil des de l’art, i encara menys mirant-la a la cara. S’hi ha atrevit ara des de l’assaig filosòfic el filòsof i doctor en Filosofia i Lletres Joan-Carles Mèlich en un llibre que és, per sobre de tot, un desplegament aclaparador d’erudició des del profund coneixement de la història de la filosofia. És, també, una reflexió sobre la mort des del punt de vista de l’absència de l’altre, i sobre les cicatrius que ens deixa el dolor de la pèrdua. Si us enamoreu de Mèlich, cosa bastant probable, no podeu deixar de recuperar Ambigüitats de l’amor. Antropologia de la vida quotidiana (L’abadia de Montserrat, 2003), una reflexió sobre la família escrita a quatre mans amb el teòleg i antropòleg Lluís Duch.

 

Tiempos de swing, de Zadie Smith Salamandra, 2017.

 

 

Sempre és un gust retrobar-se amb Smith, amb la seva prosa lleugera i sagaç, els seus personatges contradictoris, patètics, sempre divertidíssims; i amb la seva visió d’una societat occidental mestissa, atònita, estructuralment desgraciada. La trajectòria literària d’aquesta londinenca està marcada per aquella primera Dents blanques (La Magrana, 2004), que la va catapultar com una de les grans veus de la narrativa anglosaxona contemporània, i després d’algun treball més irregular, a Tiempos de swing torna a brillar amb els dos eixos vertebradors de la seva narrativa: els conflictes de classe i de raça, en aquest cas, a través de la figura de dues amigues que somien a ser ballarines.

No hi ha comentaris

Publiqueu un comentari aquí