Joan Yago té la saca plena: Fairfly a la Villarroel, Sin Techo al Lliure, Mai Neva a Ciutat a IB3 i Filmin, El fantasma de Canterville al Condal, Europa, ciutat democràtica en construcció.
Pujar

“Les petites companyies han salvat el cul al teatre català”

Per Judit Porta/ @enessencia

 

Tinc clar que entre el 2011 i el 2015, en un moment en què no es podia produir i que alguns teatres s’havien acostumat a un nivell de producció costós, les petites companyies van omplir els espais. Jo, quan s’expliqui la història de com els grans teatres van fer lloc a les petites companyies, vull que es recordi que van ser les petites companyies les que vam rescatar els teatres”.

 

Doncs això, Joan Yago enganxa per la conversa fluïda i activa, per l’honestedat dels arguments i perquè s’atreveix amb tot. Té la saca plena: Fairfly (guanyadora del Premi de la Crítica 2018 al millor muntatge de petit format) a partir del 17 de maig a La Villarroel, Sis Personatges al Teatre Lliure a partir del 30 de maig, Mai Neva a Ciutat a IB3 i Filmin, fins al 27 de maig amb El fantasma de Canterville al Teatre Condal o Europa, ciutat democràtica en construcció. Un home afortunat amb la maledicció “d’escriure comèdies que de vegades no em fan riure”.

 

Fairfly premis Butaca al millor text teatral i millor muntatge de petit format s’instal·la a la Villarroel.

Fairfly és una obra que ha funcionat molt i molt bé dins del circuit de sales alternatives de Barcelona amb una platea de 80. Ara anem a una sala de 350 persones amb cap actor conegut pel gran públic. Veurem què passa.

 

 

Si un teatre públic hagués cridat Fairfly hauria estat un transfer legítim?

Si una obra de La Calòrica, la meva companyia,  de cop ens truquen i ens diuen d’estrenar al Lliure o al Nacional nosaltres som feliços, però en el fons penso que és un moviment pervers. El teatre públic hauria de produir obres amb criteris d’independència artística, política, etcètera i sense preocupar-se gaire de si aquestes obres són èxits comercials o no. Si una d’aquestes obres que produeix el Lliure o el TNC és un èxit comercial i passa al sector privat, fantàstic.  El que tot el teatre vol és que el teatre funcioni. Però que una cosa que en el sector privat ha estat un èxit passi al sector públic…Ostres, les temporades de programació als teatres públics no s’haurien d’estar ocupant d’això sinó d’estar aixecant obres, i et diria que d’aixecar-ne moltes.

 

És una qüestió de gestió dels recursos?

És una qüestió en un 80% de recursos. De gestió de recursos? Sempre és qüestionable i optimitzable, però personalment crec que és cruel que ara critiqui el que està fent la direcció artística del TNC o del Teatre Lliure, perquè, primer de tot, aquesta gent està sobrevivint contra viento y marea. Xavier Albertí, Lluís Pascual i Salvador Sunyer, entre d’altres, s’estan enfrontant a un vertader espoli que els està fent hisenda, que els està fent l’Estat, que els està fent la Generalitat per la seva absència de pressupostos, etcètera. Així que sense deixar de ser crític, he de recordar mentre critico que aquesta gent no ha deixat de remar.

 

Aquest peu de plom que ens mantenen sobre la nuca, ha despertat una escriptura d’emergència, com l’experiència d’En Procés al Lliure?

Crec que tots els autors escriuen sobre les coses que tenen al voltant. Sempre s’ha anat produint de manera inevitable, però moltes vegades s’ha fet sense consciència. L’única diferència és que ara els autors tenim ganes de dir, que estem escrivint sobre això i volem incidir en el diàleg públic. La Cristina Clemente va dir que si li haguessin demanat escriure una obra sobre el procés hauria dit que no, però un text que es representaria amb altres, és a dir, un punt de vista, sí. Molt poca gent vol agafar la bandera de l’unívoc, excepte el meu veí, que té vuit banderes al balcó, la immensa majoria de la gent no té les coses tan clares.

 

Amb La Calòrica tens un projecte que es diu, almenys ara, Europa ciutat democràtica.

I no et puc dir massa més, perquè no ens hi hem posat a treballar. Però el punt de partida és molt clar: ens preguntem per què vivim en una democràcia, és a dir, més enllà del nom DEMOCRÀCIA què hi ha?

 

Què és el que més t’interessa del que estàs fent?

Escriure textos de teatre sempre relacionats amb alguna pràctica col·lectiva. El que menys m’interessa és treballar sol. No ho sé fer bé, només se’m dona bé quan treballo amb gent, necessito quan m’encallo consultar a algú al moment.

 

Síria: cartografia incompleta representada a la Sala Beckett o Sis Personatges que s’estrena ben aviat al Lliure, què són?

Escric putes històries de gent blanca, i no ho dic satisfet ni m’abandero d’això, sinó perquè tots els intents que he fet fins ara d’abordar problemàtiques socials que em són alienes, m’han acabat provocant gravíssimes contradiccions i dubtes. Tinc problemes per posar paraules en boca de gent que s’està enfrontant a circumstàncies que no puc imaginar. No estic satisfet amb aquesta postura, d’històries de gent de 30 anys en crisi amb el curro o la parella, sinó que cada dia visc aquesta dualitat de les coses que puc explicar i les que realment m’agradaria explicar però que no en veig capaç. En canvi, Sis Personatges és diferent, perquè porto un any treballant amb persones que han viscut en situació d’indigència, he fet entrevistes personals amb ells, he passat hores amb ells, he fet una feina en profunditat que fa que estigui satisfet. El procés de treball és molt diferent. A Síria: cartografia incompleta vaig compartir les eines que tinc com a explicador d’històries per a que els sirians que estan a Barcelona en condició de refugiats expliquin la seva pròpia obra; més que fer una dramatúrgia, vaig fer una mena d’acompanyament.

 

 

Això de les putes històries de gent blanca deu ser per Mai neva a ciutat, una molt bona comèdia. Hi haurà segona temporada?

No t’ho puc dir, això. Palma és la ciutat on vaig viure des dels 3 anys fins que vaig tornar a Barcelona a estudiar a l’IT. Mai neva a ciutat és una sèrie 100% mallorquina, i crec que aquest localisme la fa global. Escric comèdies perquè no se fer res més, i voldria deixar de fer-ho, però no em prenc prou seriosament a mi mateix per parlar des d’un altre lloc que no sigui la comèdia. No sé si ara que estic en la dècada dels 30 se m’ha passat una mica i sí, crec que la comèdia és bàsica, però no tant perquè vulgui, sinó perquè crec que estic condemnat a escriure comèdies, i de vegades no em fan riure. És una maledicció.

No hi ha comentaris

Publiqueu un comentari aquí