Ferran Palau presenta el seu nou treball a la Sala Apolo acompanyat de El Petit de Cal Eril. Un àlbum que està directament influenciat per Twin Peaks, el hip hop, el soul, la vapor-wave i un xic de Julio Iglesias.
Pujar

“Les meves lletres ho poden representar tot o res, sóc poc clar”

Per Oriol Puig/ @ori_uri

 

Ferran Palau no canta a les masses, sinó a l’oient, perquè senti que el moment d’escoltar-lo és seu, un instant privat, cosa que aconsegueix plenament en el seu tercer disc en solitari, Blanc, deu temes delicats que conviden a viure l’art de la lentitud. Com un bàlsam, al seu ritme, un ritme pausat, Palau va desgranant els seus sentiments i sensacions en aquest treball discogràfic, que presentarà el 22 de març, a la Sala Apolo, al costat de Joan Pons d’El Petit de Cal Eril, el seu germà musical. Tots dos defineixen el seu estil com pop metafísic, una manera d’entendre el caos i gaudir-ne en què les mateixes preguntes aporten la resposta.
El compositor i guitarrista del grup Anímic repeteix la fórmula que tan bon resultat va donar l’any 2015 a l’hora de vestir les magnífiques cançons del disc Santa Ferida, és a dir, la producció de luxe de Jordi Matas (Seward) o la col·laboració a la bateria de Joan Pons. Blanc és un treball lluminós que té aparença d’inofensiu, tot i que en realitat és una espina que es clava. El músic ha apostat per uns temes amb interpretacions obertes perquè cadascú entri en l’atmosfera i hi posi la seva història i les seves vivències. La suma de tots els colors, la pàgina a estrenar, un territori inhòspit forjat a base d’ànsies i neguits.

 

El poeta i músic Martí Sales escriu “de les ferides surt la llum”. Blanc neix d’alguna ferida?

No directament. Neix de moltes experiències, del que bevem els músics i artistes, del dia a dia. De coses que et vas guardant al calaix. Hi ha de tot: ferides, somriures… com a la vida. Tinc la sensació que m’exposo molt, que em despullo, però alhora m’agrada amagar-me una mica.

 

El blanc com un espai infinit, com la immensitat i l’absència. Qui escolta Blanc ha d’omplir-lo?

Ha d’interpretar-lo a la seva manera, no cal fer gaire esforç per a descobrir de què parla, més aviat al contrari. És com un mirall, un lloc on t’hi veus reflectit i, aleshores, pots abocar-hi les mateixes experiències. En aquest sentit, el disc fa de recipient, l’oient pot donar-li un context i un sentit.

 

On comença el tot i on acaba el res?

No en tinc ni idea. Se m’acudeixen aquests conceptes o aquestes paraules i no ser ben bé per què. Moltes vegades escric un títol o una lletra i amb el temps, quan la gent ho escolta, començo a tenir certa idea del que volia explicar. Per exemple, Blanc, el títol del disc, se’m va acudir abans de saber realment què volia dir. No és una conseqüència. Les meves lletres poden representar-ho tot o res, sóc poc clar i escric versos oberts a totes les interpretacions.

 

Una lletra pot transmetre sense necessitat d’explicar?

I més i tot. Pots fer-ho molt més teu, pots traslladar-ho a la teva realitat, a les teves experiències. Bob Dylan parla d’històries de personatges a les quals t’acostes però no en formes part. Només hi interpretes el personatge. En les meves cançons pots ser el protagonista. Interpel·lo l’oient, només a ell.

 

“Què faria o què faré, què diré o què diria”. L’única certesa és la incertesa?

Sí. La sensació de caos és l’única resposta. Intentar controlar la vida és totalment impossible. Quan penses que la controles, la vida s’encarrega de tirar-ho per terra. S’ha d’aprendre a viure còmode, amb interrogants, i més incògnites.

 

A Blanc, la realitat és volàtil, es fon en la ingravidesa. Com s’acaba transformant en cançó?

No fem servir partitura. Ni tan sols hi ha conversa amb en Jordi Matas, el meu productor. Escric cançons de forma molt constant. Tinc un mètode de treball. Un cop a la setmana tinc una estona i intento rascar a veure si surt alguna cosa. Tinc un calaix de sastre ple de frases i melodies que, a poc a poc, es van transformant en cançons. Quan tinc un grup de cançons establim com ho volem fer i ens hi posem. Passem a la segona fase, la més estètica. És aleshores quan parlem d’aquest món vaporós i ingràvid que impregna les cançons. Ja forma part de la producció i de quin vestit posem a cada cançó perquè encara tingui més força. La cançó neix amb una guitarra i una veu. És després que pensem en l’embolcall, el ritme i els teclats.

 

Sota alguna influència?

Blanc és un disc que té la influència del hip-hop. Directament potser no es nota però, si et fixes amb els matisos, hi ha certes idees que estan traslladades del llenguatge del hip-hop.

 

Amb Joan Pons, d’El Petit de Cal Eril, heu ideat un nou gènere musical conegut com a pop metafísic. Què diu exactament el manifest?

El manifest encara no està escrit. És molt complicat d’escriure. Ho farem, eh? Això del pop metafísic és que avui t’explico una cosa i demà te n’explico un altre. El pop metafísic és abraçar el sensesentit, no intentar trobar respostes, com els pensadors metafísics, que responen una pregunta amb una altra pregunta, i és una resposta vàlida. És inconcret. És una forma de dir i identificar-nos amb alguna cosa. Nosaltres, som el nucli que pot acabar expandint-se. En certa manera, és posar nom a certa manera de fer música i escriure cançons. Amb en Joan ens falta concretar-ho.

 

La visió objectiva de l’art ha deixat de ser un fet?

Només cal fixar-nos en els mitjans de comunicació. El moment polític que estem vivint ha pres protagonisme a la cultura. Ara bé, és tan poderosa la música que tampoc depèn que se’n parli o no, és imparable. És una necessitat vital i humana. Si les televisions no aposten per la música, la busques a Youtube. Cadascú troba els seus canals. Políticament s’hauria de fer una defensa molt forta de la representació de l’art en els mitjans. Es parla molt de país però no hi ha país sense cultura. Tot el que necessita un país per destacar. Paga la pena treballar i demostrar al món tot el potencial cultural, sense caure en el victimisme.

 

El músic ha de reflexionar sobre el que està disposat a fer per a arribar al públic?

Moltes vegades s’escapa del nostre control. Depèn de moltes casualitats. Com a la vida, no ho podem controlar pas tot. Si prengués decisions per vendre més discos no funcionaria cap de les decisions cap de les decisions. És millor que faci el que m’agrada i sigui feliç.

 

Ets feliç?

Estic en un bon moment, bé del cap i bé amb la meva família.

 

Per què hem vingut a la Terra?

Per a molestar. Un animal es va convertir en un altre animal i vam acabar apareixent nosaltres. Qui sap, potser som aquí gràcies a un extermini mundial d’un animal que avui dia podríem dir que no existeix.

 

Curtcircuit: El Petit de Cal Eril + Ferran Palau

DIJOUS 22 MARÇ 2018

SALA APOLO

No hi ha comentaris

Publiqueu un comentari aquí