Les amigues de Dona'm escena ens proposen que ens posem les ulleres lila per llegir les obres Shakespeare.
Pujar

Les dones de Shakespeare

Per Dona’m escena /@donam_escena

 

Cada temporada es presenten a casa nostra espectacles de Shakespeare. Els últims: Hamlet, Molt soroll per no res, Els dos cavallers de Verona o La tempesta. També en els darrers anys hem assistit a homenatges a personatges de Shakespeare com La taberna dels bufons o Els dolents de Shakespeare. I ens demanem: quan farem un espectacle que es digui Les dones de Shakespeare? Podríem parlar d’aquelles grans heroïnes que han omplert les pàgines de les seves obres: Viola, Rosalina, Julieta o Lady Macbeth… podríem ressaltar el seu caràcter emprenedor, empoderat; dones fermes que duen endavant les seves empreses.

 

Però, què passaria realment si expliquéssim les dones de Shakespeare des de les accions dramàtiques que les travessen; és a dir, allò que realment passa en l’obra? Què passaria si parléssim del feminicidi de Desdèmona o de Lady Anne? I si parléssim de com Titània és drogada per anar al llit amb un ase? O de com Hero és anorreada per exercir —suposadament— la seva llibertat sexual? O de com Helena és pràcticament violada per Lisandre i per Demetri? I si parléssim de les mutilacions de Lavínia? O de com Ofèlia i Gertrudis i Hermione i Hèrmia i… són tractades de putes? Mutilacions, violacions, vexacions, feminicidis… Apareixen davant els nostres ulls accions pròpies d’allò que ens fa tanta por encarar: el patriarcat. Allò que, a la vegada, en teatre s’invisibilitza i es nega tan sovint.

 

Les dones de Shakespeare revelen un univers desagradable, ens expliquen unes històries menys heroiques del que estem acostumades. Però partint de la premissa elisabetiana que els homes representen la universalitat, aquestes accions viscudes pels personatges femenins, s’expliquen com una anècdota de l’acció central. Com un peu de pàgina. Les vexacions i violacions són anecdòtiques, solen ser instruments per desenvolupar una història molt més important: la de l’heroi, la de l’home. Les dones són un instrument per explicar una qüestió més gran, i no importa.

 

Se sol dir que són obres escrites fa 400 anys i que això ja no és així; que són clàssics i els clàssics van més enllà… Però si creiem que això ja no és vigent, per què ho seguim portant als nostres escenaris com la cosa més normal? Caldria repensar-ho una mica… i de passada, demanar-nos si això només passa als clàssics.

No hi ha comentaris

Publiqueu un comentari aquí