“Només es volia tirar per la finestra quan jo era a casa”El suïcidi de Sarah Kane és tan trist com...
Subir

L’altra (es) suïcida

Per Carla Rovira/ @lacarlarovira

 

Bajo escombros III

Cuando iba en busca de agua cayó una casa sobre mí.

Sostuvimos la casa

el olvidado perro y yo.

No me preguntes cómo.

No recuerdo.

Pregúntenselo al perro.

Aquest poema, escrit per Inge Muller, explica una experiència real que l’autora va viure de petita, quan va quedar soterrada per un bombardeig. Ella i el gos van sobreviure tres dies sota la runa.

Inge Muller va ser poetessa, escriptora de contes infantils i dramaturga. Va tenir una vida curta: 41 anys. Va néixer el 1925 i va morir el 1966, quan finalment va aconseguir culminar el seu suïcidi, després de molts intents. Feu el recompte de la quantitat d’experiències històriques traumàtiques que va testimoniar.

Desconeguda per una gran majoria, la seva vida i la seva mort ens arriben a través de les paraules del seu reconegudíssim marit: Heiner Muller. Heiner Muller va escriure moltes vegades sobre el suïcidi d’Inge: en veiem referències a Hamlet Machine, a Quartet i sobretot al text Esquela de defunció, on explica com es va trobar el cadàver de la seva esposa en arribar a casa. El text que Heiner firma en primera persona relata amb crueltat tots els episodis autolítics de la seva dona. “Només es volia tirar per la finestra quan jo era a casa”, afirma l’autor. Inge, un ésser reconegut només com a “esposa de” va ser co-autora de vàries de les obres del dramaturg. Això no va transcendir a la nostra història dramàtica. Inge va ser tan sols Ofèlia, el malson de Valmont o aquell bulto que reconeix Heiner quan arriba a casa. Material d’escriptura.

Inge Muller demanava que li preguntéssim al gos com va sobreviure aquells tres dies… les paraules per relatar les experiències de les dones sempre pertanyien a l’altre. Al gos, al marit. Fins i tot, el relat de la seva pròpia mort, l’últim acte propi que va dur a terme Inge.

El suïcidi de Sarah Kane és tan trist com el d’Inge Muller. Més trist és encara que hàgim de celebrar que almenys la primera tingués l’opció de relatar-lo ella mateixa.

No hi ha comentaris

Publicar un comentario