#8M en primera persona   Iniciatives en les què es programen dones d’una manera constant, com ha estat el cas...
Pujar
Dani Alvarez

Laia Vallès. Pianista i formadora

#8M en primera persona

 

Iniciatives en les què es programen dones d’una manera constant, com ha estat el cas dels vespres del CAT dirigits per Marcel Casellas, en què s’ha decidit convidar només dones a les jams, o la programació de la Fonda la Primitiva d’enguany, que convida dones de totes les arts (arts audiovisuals, pintores, músics, tarotesses..) exclusivament. Crec que és una manera d’obligar a buscar dones artistes, que hi són, n’hi ha moltíssimes, però són per a tothom menys visibles.

En aquest sentit també hi ha iniciatives en forma de grups que han treballat per a cercar i fer visibles dones instrumentistes, com és el cas de la Micaela Chalmeta Big Band de la que he format part, una big band formada exclusivament per dones. El que té de bo aquesta idea és mostrar que hi són, que el panorama està ple de saxofonistes i trombonistes i trompetistes i de bases rítmiques femenines. El problema principal en aquestes iniciatives és que crec que en un moment com aquest és de vital importància anar a fons quan es plantegen. En el cas d’aquesta big band per mi tot el que es guanya en el moment d’aconseguir 17 dones instrumentistes es perd quan s’hi posa al capdavant un director home i uns arranjadors de les peces homes. El director és una figura de poder i el fet de formar una big band de dones sota la seva batuta amplifica aquest poder. Seria triplement militant, per exemple, una big band mixta amb una dona directora al capdavant o amb arranjaments escrits per dones o també mixtes.

 

Justament, els buits enormes que hi ha en la música dins l’àmbit de la direcció tant d’orquestres com de big bands o ensembles moderns, en la composició i en els arranjaments o en projectes de lideratge de dones instrumentistes. Els projectes de lideratge que coneixem més bé i que són liderats per dones són gairebé en un 99 % de cantants. I no només cantants, sinó cantants amb una determinada estètica, sempre primes, guapes, amb una imatge que quadra dins els cànons estètics de feminitat i de bellesa. On són les cantants o instrumentistes grasses, velles o masculines, o que no es depilin, per posar els exemples més senzills? Hi són, però no es fan mai visibles de la mateixa manera en el gran mercat.

Com a professora, a més de músic, crec també que cal seguir denunciant que les nenes són educades en patrons de discreció i inseguretat personal. Les nenes quan són petites són les capdavanteres a les aules. A partir d’una certa edat es van col·locant en un marge més discret. Destaquen igualment en exercicis individuals, però comencen a intervenir menys en la dinàmica de grup i, el que és més preocupant, comencen a amagar les seves virtuts. Moltes vegades mostraran que saben molt menys del que saben en realitat, mentre que els nois per norma general es mostren capaços de tot, encara que tinguin limitacions. S’ha d’ensenyar a les nenes que elles són capaces de tot, encara que tinguin limitacions, a l’igual que els nois. Que la primera porta sigui la il·lusió i la valentia i després el treball, i no pas al revés.

 

No hi ha comentaris

Publiqueu un comentari aquí